dimarts, 16 de febrer de 2016

Look both ways

Diumenge va morir la Muriel Casals. No va poder recuperar-se de les ferides que li va causar un accident amb una bicicleta. Descansi en pau. La "revolució dels somriures" ha perdut un dels seus grans somriures, però esperem que no perdi ni un gram de revolució. Li ho devem a ella i a totes les lluitadores i lluitadors com ella que hem anat perdent en aquest llarguíssim camí.

Les circumstàncies de l'accident de la senyora Casals, malauradament, han portat polèmica. Ja en vaig parlar fa uns dies. No és —suposo— gaire habitual morir després d'un xoc amb un vehicle sense motor i potser és arran d'això que moltes persones sospiten del ciclista com a protagonista d'una temeritat que va causar la mort d'una vianant. Però no deixa de sorprendre'm que malgrat que testimonis dels fets hagin relatat precisament el contrari, encara hi hagi certs miserables capaços de fer articles que freguen la indigència mental, com aquest que la senyora Montserrat Nebrera ha titulat "Violència ciclista". És un article totalment absurd, fora de lloc i ple d'un odi injustificat i indiscriminat. S'imaginen que un ciclista, després de saltar-se un semàfor en vermell, morís atropellat per un taxi i algú escrivís un article dient que Barcelona no és una ciutat per a taxis? Doncs això.

[Llegir-ne més...]


dimecres, 3 de febrer de 2016

Terroristes del pedal

Sempre intento ser respectuós amb tothom (tot i escriure des del diabòlic i malvat anonimat, sí). Evidentment, és molt més fàcil ser respectuós si el respecte és mutu i no només unidireccional. Tanmateix, confesso que quan no és així i hom és l'únic que mira de guardar les formes i l'educació, em resulta força difícil no acabar perdent el nord.

A Barcelona, si un va dalt d'una bici i un altre a peu, és pràcticament impossible de sentir una conversa serena, calmada, cívica, entre els dos ciutadans. Pràcticament impossible, però no del tot. Un migdia circulava jo en bicicleta pel carrer Provença sentit Besòs (el carril bici de Provença és de doble sentit) i en apropar-me al primer pas de vianants de la cruïlla amb Enric Granados (cantó Llobregat), vaig aturar-me. El semàfor de vianants estava verd, però el de bicicletes no estava vermell; feia pampallugues en taronja, la qual cosa vol dir que hom pot passar amb precaució si no hi ha ningú creuant en aquell moment pel pas de vianants, o amb la intenció de creuar —o almenys això era així quan em vaig treure el permís de conduir. Deixin-me explicar de passada que aquest semàfor és absurd i no té cap mena de sentit, perquè si el creuem quan fa pampallugues, en arribar al proper pas de vianants de la mateixa cruïlla (ara cantó Besòs) ens trobarem un semàfor vermell com una catedral. És a dir, podem creuar el primer semàfor de la cruïlla si no hi ha vianants, podem creuar la intersecció amb els cotxes, si no hi ha cotxes, però no podem creuar el segon pas de vianants de la cruïlla, hi hagi vianants o no n'hi hagi. Tal com deia: absurd completament. En fi, el cas és que vaig aturar-me davant el primer semàfor, que feia pampallugues, perquè vaig veure una senyora que creuava pel pas de vianants. La senyora també em va veure, i no em treia l'ull de sobre. I jo dissimulava. Fins que en arribar a mig metre d'on estava jo aturat, em va dir "enhorabona, noi, ets dels pocs que s'aturen". "Doncs enhorabona per a vostè també, senyora, que és de les poques que creuen en verd", vaig respondre jo. Ens vam quedar mirant-nos l'una a l'altre un parell de segons —suposo que no vam saber què més replicar a dues veritats tan evidents expressades de manera tan clara— i quan el semàfor de bicicletes va deixar de fer pampallugues per apagar-se completament, vaig interpretar que ja tenia llum verda i vaig marxar tot pedalant.

[Llegir-ne més...]


dimecres, 20 de gener de 2016

De titelles i masclistes inconscients

Bon dia. Els parlo des d'una ment influïda per una societat patriarcal. I me n'adono, eh? I miro de corregir-ho tan bonament com puc. Però per a les persones que no volem ser masclistes, el pitjor és allò que en diuen masclisme inconscient (perpetrar conductes masclistes perquè les copsem com a normals i no ho són, o no ho haurien de ser). Jo no sóc masclista conscient. Els ho prometo. Crec en el feminisme en tant que dones i homes han d'ésser tractats iguals en tot i per a tot, exceptuant, evidentment, les innegables diferències físiques i fisiològiques. Inconscientment diria que no sóc masclista, tampoc. Diria. Perquè la pega que té l'inconscient és que hom no n'és conscient. D'aquí el nom, escoltin. Bé, el que els puc assegurar que no vull ser masclista inconscient. Per desgràcia, si m'he de basar en les opinions dels que diuen que hi entenen, de vegades es veu que no em puc pas lliurar de ser etiquetat de masclista. Si m'he de basar en les opinions dels que diuen que hi entenen.

[Llegir-ne més...]


dilluns, 4 de gener de 2016

Decepció

Tinc la immensa sort que el 27 de setembre no vaig aconsellar cap independentista sobre què (o qui, vist on som) havia de votar. Vaig explicar què votaria i per què ho votaria quan m'ho van preguntar, òbviament, però afortunadament no vaig dir a ningú, en cap moment, "vota això o potser te n'acabes penedint" perquè ara em cauria la cara i els collons al terra.

[Llegir-ne més...]


divendres, 18 de desembre de 2015

Per què votaré i qui votaré el #20D

Les catalanetes i catalanets separatistes, semper fidelis al nostre tarannà, ja ens hem esbatussat per dirimir a veure què cony hem de fer el 20D. Cal enviar algú al Congreso i al Senado, havent iniciat ja la desconnexió? A qui cony hi enviem? D'opinions, és clar, de tots els gustos i colors. Els de la CUP no s'hi presenten, desconnectats, i demanen que els independentistes s'hi abstinguin. Els de CDC s'hi presenten, coalitzats en "Democràcia i Llibertat", per anar-hi a negociar la independència. I això de negociar la independència i també l'anar a Madrid a dir que "som República", és l'objectiu d'ERC, que s'hi presenta amb el perenne Joan Tardà i en Gabriel Rufián com a estrelles de campanya.

Jo sóc independentista, s'ho creguin o no —per bé que m'és ben bé igual si s'ho creuen o no, també els ho he de dir— i el diumenge aniré a votar, però no votaré ni ERC ni DiL. Per què? Si de debò els interessa, poden continuar llegint. Si només volen fer veure que els interessa, ja poden tancar aquesta pàgina, obrir el Tuitert, i començar a llençar-me merda escrita. Que ja no vindrà d'un cop més.

[Llegir-ne més...]


dijous, 3 de desembre de 2015

Vagin tots a cagar a la via

Mas Sí. Mas No. Ah, l'etern debat. El debat interminable que tanta passió genera. I tanta pressió. Sobretot la que exerceixen els més nombrosos contra els que ho són menys, per tal d'aconseguir doblegar-los la voluntat, la paraula i l'essència. Jo ja els ho vaig dir fa unes setmanes: si de mi depengués, l'acord ja s'hauria assolit. ¿Que preferiu un President amb 64 vots i sense l'aval de tots els diputats i diputades independentistes abans que un President amb 72 vots i l'aval de tots els diputats i diputades independentistes? ¿Que de debò ens voleu fer creure que un President de majoria simple beneficiarà la imatge d'"El Procés" més que un President de majoria absoluta? Doncs, au, va, ja el teniu —els diria jo— calleu ja i avancem de debò cap a la independència d'una punyetera vegada. Calleu ja i fem el pla de xoc, el pla de xac i el pla de xuc. Que el poble no pot, ni vol, esperar més.

[Llegir-ne més...]


divendres, 6 de novembre de 2015

Indiscretament alçats

Com que, segons sembla, tot allò de la "discreció" i del "deixem-los negociar" ja s'ha acabat, jo també voldria dir-hi la meva, si no els fa res. Perquè resulta que la CUP ha assegurat (una vegada més), ara a la Presidenta del Parlament, que no investiran Mas de cap manera. Això vol dir que si Junts Pel Sí no renunciés a Mas, hauríem de tornar a votar al mes de març. Opino honestament que aquesta seria una situació nefasta i desitjo amb la mà al cor que no s'arribi a produir. 

Ahir a la tarda vaig escriure en una piulada que si fos militant de la CUP a hores d'ara ja seria partidari d'investir en Mas, i si fos de Junts Pel Sí a hores d'ara ja estaria disposat a renunciar a fer-lo President. Això és, òbviament, perquè considero que pel damunt d'en Mas i pel damunt de qualsevol altre personatge polític, hi ha una cosa de moltíssima més importància i transcendència. Una cosa que entrellucarem dilluns al Parlament en forma de moció aprovada per majoria absoluta —o així ho espero. Ja veuen, doncs, que si per mi fos, aquesta cosa nostra tiraria endavant tant sí com no.



[Llegir-ne més...]


dijous, 15 d’octubre de 2015

75 anys

Els lectors i lectores més veterans recordaran segurament que cada any, des que vaig començar el 2008, m'agrada publicar un apunt a tall de recordatori en aquesta data tan assenyalada. El 15 d'octubre. Perquè el 15 d'octubre de 1940 l'Estat espanyol, aleshores feixista, va afusellar en Lluís Companys, President electe de la Generalitat de Catalunya. Avui, 15 d'octubre del 2015, l'Estat espanyol, ara filofeixista, ostenta encara el dubtós mèrit de ser l'únic Estat del món que ha gosat assassinar un President triat a les urnes. És remarcable també que a dia d'avui aquell assassinat i aquell judici sumaríssim executat per un tribunal militar feixista sense cap garantia legal, no hagi estat condemnat, ni anul·lat, per l'Estat "democràtic i de dret" espanyol.

Lluís Companys i Jover

[Llegir-ne més...]


dilluns, 28 de setembre de 2015

Com ho farem?

El 27S m'ha deixat un regust amargament agredolç. Cony, quin contrast de sabors, oi? I sense estrelles Michelin. Potser és que m'havia emocionat massa amb el tema, potser és que en el fons sempre he estat un il·lús, però jo era dels que esperàvem (perquè suposo que a part de mi hi ha d'altres persones il·luses) assolir una majoria sòlida no només en escons; també en vots.

Sí, l'independentisme explícit ha passat de tenir 24 escons (ERC + CUP) a tenir-ne 72 (JxSí + CUP), majoria absolutíssima. Aquesta és la part dolça. Dolcíssima. I malgrat que l'unionisme explícit també ha pujat (poquet) dels 48 escons (C's + PSC + PP) del 2012 als 52 d'anit, és indiscutible que l'independentisme, al Parlament, farà i desfarà el que li doni la gana.

PERÒ, hi ha el tema dels vots. The elephant in the room, que diuen en anglès. No podem comptar vots, s'exclamen alguns, perquè per comptar vots hauríem d'haver fet un referèndum i l'Estat espanyol no ens ha deixat. Val, sí, perfecte. Ni ens ha deixat ni ens deixarà, tinguem-ho clar. Però si no volíem comptar vots, no hauríem d'haver dit a tort i a dret que aquestes eleccions eren plebiscitàries. Perquè als plebiscits, es compten els vots. Fan trampes els qui fa tres dies els volien comptar i ara no els compten, i fan trampes també els qui fa tres dies deien que això eren eleccions autonòmiques normals i ara compten vots pels descosits i miren de tirar per terra una majoria absolutíssima reglamentària. Sigui com sigui, tothom tranquil, perquè si comptem només els vots, l'independentisme també ha guanyat. Fixin-s'hi (segons les dades reflectides fa un estona a resultats.parlament2015.cat):

[Llegir-ne més...]


divendres, 18 de setembre de 2015

Sobre el primer assalt d'anit

Vaig trobar interessantíssim el debat d'ahir a la nit a Can Godó entre els representants de set de les forces polítiques que presenten candidatura per al 27S. No seria pas difícil rebatre alguns dels puerils arguments anti-independència que vam poder sentir ahir al programa d'en Cuní, però no és el que voldria fer avui —a més, d'alguns ja vaig parlar-ne fa uns dies. Si no els fa res, preferiria centrar-me en explicar algunes impressions relativament noves que em vaig endur de la batalla dialèctica d'anit.


[Llegir-ne més...]