Adéu, Antoni

Vaig assabentar-me de la trista notícia quan tot just acabava d'arribar al paradís. "Bassas plega", deia el titular de portada de l'AVUI. Me'n feia creus, no m'ho acabava de creure. Ara ja està fet, ahir va marxar un estendard de la nostra ràdio i ho va fer com un senyor, sense voler atiar les flames del foc dels paranoics que veuen crostes en tot i en tothom, tret de la seva pròpia; una immensa crosta, ja tan dura, infectada i enganxada, que els entela la vista i no els deixa copsar la realitat que els envolta.

En fi, un cop més, hem de ser nosaltres. Tots els oients habituals de Catalunya Ràdio, i particularment els de "El Matí", hem d'aconseguir que la decisió de foragitar en Bassas els passi factura. No cal ésser cap Nostradamus per a presagiar que les audiències, si més no, en la franja matinera, cauran en picat. S'ho mereixen.

La resta, tot bé. La metròpoli em va rebre tal com m'havia acomiadat: amb un concert de llamps, trons, aigua i grisor, que em féu enyorar -encara més- tots i cada un dels dies plens dels colors del meu paradís.

Pel que fa al ritme normal d'aquest humil bloc, he de dir que el recuperarà aproximadament d'aquí un mes. Les bateries ja són mig plenes.

Temps

"Doc" Brown inventà fictíciament una màquina per a viatjar en el
temps acoblada a un "Delorean", cap allà el 1985. A mi -atès que les
meves pregàries a Cronos no fructifiquen- se m'acudeixen poques ocasions
en les quals aquell invent capaç d'alterar el continu espai-temps em
pogués fer més servei que ara. Seria un servei purament lúdic,
lliure de males intencions i sense cap ànim de lucre, però també -
tot s'ha de dir- un xic egoista. Hi ha moltes, moltíssimes, coses
pitjors que ens podrien estar afectant o que ja turmenten moltes
persones i segurament és cert que jo no tinc cap dret a veure el
perill d'ofegar-me davant d'un presumpte vas d'aigua, ni a fer una
muntanya d'un suposat granet de sorra. La veritat més absoluta, però,
és que ni el cor ni els sentiments atenen a Drets o raonaments
racionals.

Seny contra tota censura

Avui és un dia important i transcendental per a la culerada. Avui se
sabrà si la majoria dels socis estan a favor o en contra de la moció
de censura del senyor Giralt en contra del senyor Laporta, l'actual
president del nostre estimat club.

Ignoro si a hores d'ara (és migdia) ja apareixen per TV els primers
sondejos i tota la parafernàlia estadística que solen esgrimir els
mitjans en aquestes ocasions; sóc dels que pensen que mai no es pot
dir blat fins que no és al sac i ben lligat, i per tant, intentaré no
parar-hi massa atenció fins que la cosa no esdevingui més o menys
fiable que -suposo- serà cap el capvespre. Llavors, m'agradaria rebre
la notícia que el soci del Barça, màxim exponent d'allò tan català
del seny i la rauxa, ha fet servir el cap per a ratificar en el càrrec
a un dels millors presidents de la història blaugrana i que de
passada, ha donat un merescut clatellot als "netejacrostes" que tan
perepunyetes i torracollons han estat amb aquest president des del
primer dia.

A l'estiu, tota cuca viu

Em sorprèn força comprovar la molèstia reiterada que s'han pres
columnistes i articulistes de l'"AVUI" per tal de netejar els
excrements espanyolistes de quatre intel.lectuals de més que
qüestionada intel.ligència, i dels quatre ximples que els segueixen
el joc. Que no ho saben que no s'ha de remenar la merda d'altri?
Sobretot si les defecacions provenen del cap i no del cul, perquè, a
sobre, els caganers, s'emprenyaran si els dius que això no es fa i que
s'en vagin al vàter de ca seva. Així doncs, no es molestin, senyors,
no val la pena. Sempre ha existit gent d'aquesta mena, gent de tipus
"mosca collonera". I més a l'estiu, quan ja se sap que tota cuca viu.

La meva proposta d'actuació davant imbecil.litats manifestes d'aquest
estil és clara i, a més, extreta d'una frase feta molt encertada en
aquell idioma que els agradaria, als caganers, tornar a imposar-nos:
"A palabras necias, oídos sordos".

Gris paradís

Avui el dia s'ha llevat gris; més del que voldríem. Tanmateix, això,
aquí, no produeix cap sensació de desgana ni la més mínima espurna
depressiva que en altres latituds, com ara a la Metròpoli, de ben
segur que no trigarien pas gaire a fer acte de presència. L'atmosfera
ennuvolada i la brisa que bufa avui al paradís, dibuixen el clima
idoni per a explorar tots aquells racons i raconets encara inexplorats
-si és que n'hi ha- o si més no, per a redescobrir la magnífica
bellesa dels paratges propers, sense la pesadesa que la canícula
acostuma a infligir fins i tot a aquells caminants més resistents.

Internet enllà

No deixa de resultar-me curiós això de poder connectar gratuïtament a
la xarxa de xarxes amb un "miniaparell" d'aquests d'última tecnologia,
i gràcies -òbviament- a la generositat d'un ciutadà (o ciutadana)
anònim que amablement manté el seu wifi sense encriptar. Així, he
pogut consultar tot allò que he cregut convenient i ara sé que puc
gaudir més que mai de la meva estança al paradís; he comprovat que
l'esforç de l'any no ha estat en va i he recollit els fruits esperats
(i merescuts, suposo).

Tanmateix, això de publicar al Bloc des d'indrets tan variats i sense
poder usar un ordinador estàndar, tampoc no és que sigui bufar i fer
ampolles. Primer, perquè he d'escriure en un mini-teclat; segon,
perquè el "trasto" no compta amb el català entre el seus idiomes i
m'obliga a anar descartant contínuament les paraules en castellà que
em proposa el sistema de predicció en l'escriptura; i tercer, perquè
ves a saber com quedarà l'apunt quan aparegui a Internet. L'exemple
més evident és l'escrit d'ahir, el qual no em veig amb cor de
modificar fins que no sigui a casa davant el meu PC "reglamentari". És
clar que la cosa canviaria si la Generalitat, l'Ajuntament o qui pugui
fer-ho, es decidís a implantar una xarxa wifi pública i accessible
des d'arreu del poble, la ciutat o el país. En fi, com ja vaig dir
ahir, tot arribarà (espero).

Quatre ratlles

> Doncs això. Quatre ratlles des del paradís estant i amb la pell lleugerament enrojolida, la qual cosa no té res a veure amb la follia futbol-espanyolista desfermada arreu a partir de la (es veu) bona actuació de "la roja" a l'Eurocopa. No deixo de preguntar-me quan podré alegrar-me jo també de les victòries en competició oficial de la
> selecció nacional que realment em representa i quan podré, per tant,
> deixar de veure el patètic xou de TV3 (la nostra?) que des d'anit i
> durant tot el dia d'avui pot passar perfectament per una cadena de
> televisió local -o provincial- de qualsevol latitud de l'Espanya més
> profunda. És qüestió de temps (espero).