dijous 18 d’abril de 2013
Hola, sóc nazi
dijous 11 d’abril de 2013
Amb cara de lluç
dimecres 13 de març de 2013
Ensenyant a matar
Des d'avui fins al diumenge dia 17 se celebra a la Fira de Montjuïc de Barcelona el Saló de l'Ensenyament, un espai teòricament destinat a aclarir els dubtes de l'alumnat i ajudar-lo a orientar el seu futur acadèmic i/o laboral. Malauradament, cal destacar que entre tots els estands d'escoles, universitats i acadèmies, hom podrà topar amb una paradeta un pèl dissonant: un mostrador on una colla de desgraciats provaran de captar carn de canó per a les forces armades espanyoles. Un estand amb l'únic objectiu d'ensenyar a torturar i a matar.
divendres 1 de març de 2013
El sexisme digital i @Zinio
Fa un parell de dies em van enviar un val de vuit euros per gastar a Zinio i com que feia temps que no llegia cap revista en format digital, vaig decidir fer-lo servir.
No sé si ho coneixen, això del Zinio. És una botiga on line de revistes amb aplicació per a tablets, mòbils i escriptori. O sigui que el que comprin allà ho podran llegir, bàsicament, al dispositiu que els roti de la pebrotada. A més, funciona veritablement bé, i tot i que trobo que les revistes haurien de tenir un preu encara més baix, el cert és que la qualitat i la resolució dels documents és força, força bona. Els ho recomanaria, mirin què els dic, si no fos per uns detalls dels quals vaig adonar-me ahir.
Perquè resulta que mentre estava fent el pipa entre el contingut del web de Zinio, vaig veure dues categories de revistes que immediatament van cridar-me l'atenció: "dones" i "masculines". I ara! —vaig pensar —a la secció de "dones" potser hi ha senyores a pèl, i a la secció de "masculines" potser hi ha mascles despullats? Doncs sí que filen prim, aquesta gent! Però malauradament, aquest no fou el cas (bé, no del tot). Mirin vostès mateixos què hi ha en cada secció i parin, si us plau, especial atenció a les subcategories de cadascuna.
dimecres 27 de febrer de 2013
De gestos inesperats i de cartes amagades
Ahir, al Congreso de los Diputados de Madrid, el PSC, contra tot pronòstic —suposo que la trajectòria d'un partit durant més de trenta anys dóna per fer molts pronòstics i generalment serien molt encertats— va votar a favor dels drets fonamentals de Catalunya i en contra del vot que li exigia papà PSOE. No volen la independència, lògicament, però sí van ser prou valents com per declarar-se partidaris que els catalans i les catalanes puguem gaudir del dret a l'autodeterminació, aquest principi fonamental dels Drets Humans que els diferents governants espanyols han anat passant-se democràticament pel cul any rere any. Ahir va ser el primer dia en més tres dècades en què el PSC va semblar ser el PSC i no pas el PSOE-C. És una sorpresa força agradable, la qual, personalment, no em sembla en absolut irrellevant. Bé, sí, és cert que per allà al mig hi ha una tal Carme Chacón (vivaspaña, vivalrey) que mereix un tracte a part, però no el busquin pas en aquest bloc. Provin a La Razón, El Mundo, l'ABC o qualsevol altre paper de vàter d'un euro amb trenta cèntims.
dimecres 20 de febrer de 2013
En Salva Ballesta i una merda de gos
Ahir va ser notícia que l'afecció del Celta de Vigo ha vetat, mitjançant les xarxes socials, que la directiva del club fitxés en Salva Ballesta com a segon entrenador. No em resulta estranya la reacció d'aquests afeccionats gallecs, a mi tampoc m'agradaria gens tenir un fatxa de merda assegut a la banqueta del meu equip. Tanmateix, es veu que el paio no s'ha pres gens bé que hi hagi que el vulgui veure podrit en la misèria per les seves idees de neandertal i s'ha dedicat a fer-se la víctima en tots aquells mitjans que han decidit interessar-se per les reaccions que puguin sortir de la seva ment brillant.
divendres 15 de febrer de 2013
El joc de la mona: granotes, havans i barrets de copa
Hi ha una dita castellana que sempre m'ha agradat molt: aunque la mona se vista de seda, mona se queda. Ignoro si en tenim alguna de significat equivalent en català. En anglès, em sembla que diuen you can't make a sirk purse of a sow's ear o bé you can put lipstick on a pig, but it's still a pig. En qualsevol cas, es tracta de deixar clar que les coses són com són, són el que són, per molt que mirem de disfressar-les o maquillar-les. És més, es tracta d'asseverar que l'únic premi que rebrà qui provi d'enganyar-nos serà el de fer el gran ridícul i extreure'ns, a tot estirar, un somriure a mig camí entre la simpatia i la tristor. Talment com ens passaria si algú ens presentés una mona vestida amb seda o un porc amb els llavis pintats i ens volgués fer creure que tenim al davant els arxiducs d'Àustria.
dimecres 13 de febrer de 2013
En Toni Cantó, el dir i el fer
Ahir el Congreso de los Diputados va admetre a tràmit una ILP que pretén declarar la tortura i l'assassinat de braus com a "bé d'interès cultural". Aprofitant aquesta avinentesa, el senyor Toni Cantó —aquell actor mediocre a qui ara paguem el sou amb el que ens roben de la nòmina— va fer la següent declaració:
dimecres 30 de gener de 2013
Com retardar l'àudio de la ràdio per veure el futbol?
Aquesta és una pregunta que diferents amics i familiars m'han plantejat diverses vegades. I tenint en compte que d'aquí unes hores tenim un Madrid-Barça pel Canal+, m'ha semblat força apropiat de parlar-ne aquí. Perquè si ho han provat, ja sabran que l'avantatge de poder veure el futbol per Internet té una molèstia que per a molts i moltes —entre els que m'hi incloc, òbviament— és força empipadora: haver d'empassar-se l'àudio del canal que hàgim ensopegat, el qual pot ser mexicà, xinès, argentí, àrab, o fins i tot espanyol castís. Un suplici, com comprendran. A més, si n'abaixem el volum i posem la ràdio al transistor de tota la vida, el decalatge entre imatge i so ens pot fer parar bojos. Però no pateixin, perquè com gairebé tot en aquesta vida, això té solució. I a més, ben fàcil. Així que si volen saber com escoltar el mestre Puyal o el senyor Pou mentre veuen el futbol de gorra a l'ordinador, continuïn llegint.
dimarts 29 de gener de 2013
L'IVA, el lleure i el gossip
No sé si vostès en són conscients, però ens l'estan tornant a colar per l'escaire. Ja s'han adonat de tot el rebombori amb això del gossip o dels informers? Ja han vist, sentit o llegit, tota la legió de periodistes posant el crit al cel perquè han descobert que ara a les escoles, col·legis i instituts, els rumors ja no s'escriuen a la porta del vàter sinó a Internet? Anonimat, xafarderies, assetjament, menors d'edat i la Xarxa; el còctel perfecte per copar primeres planes. Un suculent menú que atrau ineluctablement tota la massa d'ensumallufes del país. Talment com l'excrement i la mosca. I de quelcom que ha existit sempre, ara en fan escàndol. I quelcom sense cap tipus de substància, ara curulla tertúlies, debats i columnes dels experts. I mentre badem, badem i tornem a badar mirant cap on ara ens volen fer mirar, hi ha un lladregot que prova de fotre'ns, per enèsima vegada, la mà a la cartera. Volen que els expliqui un gossip per cagar-s'hi? Un rumor que no és rumor, que és evidència, i que realment hauria de ser notícia cada dia al diari?
És probable que d'aquí un mes o dos, el rebut del col·le dels nens augmenti un 21%
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
