dimecres, 22 octubre de 2014

El dia que en Tortell Poltrona no em va fer riure

Hi ha poques coses tan tristes com un pallasso que en lloc de fer riure, fa pena. I aquest és un fet que ben probablement succeirà si el professional de les rialles actua en un Parlament en lloc de fer-ho al seu hàbitat natural: un escenari de festa major, un circ o una festa d'aniversari. En Jaume Mateu (Tortell Poltrona) es va encarregar ahir de palesar-ho, entristint-me de bon matí tot llegint l'entrevista que li van publicar a Vilaweb i de retruc, llegint la intervenció que va protagonitzar al Parlament mentre es debatia la prohibició d'utilitzar animals en ridículs números circenses.


[Llegir-ne més...]


dilluns, 20 octubre de 2014

Votarem i guanyarem

Ahir a dos quarts de dotze del migdia em trobava, evidentment, a la plaça de Catalunya de Barcelona. Sigui on sigui, per la llibertat d'aquesta terra, a mi m'hi trobaran sempre.

Tal com segurament vostès ja sabran, estic molt avesat a plasmar les diferències entre les mobilitzacions de l'unionisme i les de l'independentisme a través d'uns gràfics que acostumen a ser prou eloqüents per si mateixos. Però avui no serà el cas. Avui, com que es dóna la circumstància que la concentració independentista convocada per Ara és l'hora fou en el mateix espai físic —la plaça de Catalunya— que la concentració unionista i anti-consulta convocada per "Societat Civil Catalana" el diumenge passat, penso que és molt més idoni comparar les imatges aèries reals —que jo no treballo pas a La Vanguardiade cada concentració. Aquí ho tenen:

Aspecte de la Plaça de Catalunya, el 12 d'octubre del 2014:

[Llegir-ne més...]


dijous, 16 octubre de 2014

La voluntat d'un poble

Abans de res, voldria aclarir un parell de coses, no sigui cas que algú de vostès es pensi que estic dient quelcom que no és. Aniré el diumenge a dos quarts d'una del migdia a la plaça de Catalunya? Sí, aniré el diumenge a dos quarts d'una del migdia a la plaça de Catalunya. Aniré el 9 de novembre a omplir l'enquesta amb el "Sí" i el "Sí"? Sí, aniré el 9 de novembre a omplir l'enquesta amb el "Sí" i el "Sí". Des que tinc ús de raó i una mica de seny —sí, una mica, molt poquet, ja ho sé— que vaig a tot tipus d'actes independentistes. Anava a les manifestacions d'anys ençà, quan la independència era patrimoni pràcticament exclusiu de l'esquerra independentista i els convergentets eren incapaços de mirar què hi havia més enllà d'un peix en un cove (i un compte a Andorra); vaig a les manifestacions, concentracions, cadenes i mosaics d'avui dia, en què la causa independentista sembla haver assolit la condició de "transversal"; i aniré a les manifestacions, concentracions, quedades, mosaics, cadenes, enquestes i/o calçotades independentistes que s'organitzin ara, o quan ens colin un nou Estatut, o quan ens colin una nova Constitució espanyola, o quan ens colin un nou Estat federal. Hi he anat, hi vaig i hi aniré perquè he estat, sóc i seré independentista; perquè m'agradaria viure en una Catalunya lliure i democràtica. I tant de bo algun dia també en uns Països Catalans lliures i democràtics. Bé, aclarit això, continuaré.

Estic content i esperançat amb el rumb que porta actualment "el procés"? No, no estic ni content ni esperançat amb el rumb que porta actualment "el procés". I no crec en absolut que el President Mas sigui cap gran estratega (ni "estadista", tal com alguns han deixat caure pel Twitter) més enllà d'executar l'estratègia que salvi el seu propi cul i el seu propi partit —o federació, ja ho veurem. El President Mas ha demostrat ser un covard perquè ha estat incapaç d'obeir un mandat popular expressat al carrer, però també a les urnes, i desobeir, per extensió, la injusta legalitat espanyola. I a mi em toca penedir-me del meu penediment de fa poc més de dos mesos. I a ell li tocaria dimitir, per dignitat, responsabilitat, i per deixar pas a algú altre amb més coratge.

[Llegir-ne més...]


dimecres, 15 octubre de 2014

74 anys

Com cada any, des del 2008, escric un apunt en aquesta assenyalada data. Més que apunt, potser en podríem dir recordatori. Un recordatori que hem de tenir ben present, sobretot en aquests dies tan transcendents que estem vivint. Espanya és l'únic Estat del món que ha executat un President escollit democràticament. "Oh, és que quan el President Companys fou afusellat, a Espanya hi havia una dictadura, no es pot comparar". Molt bé, doncs agafin-s'ho així: l'Estat espanyol, reconegut internacionalment com a "democràtic", encara és hora que condemni aquell assassinat, executat després d'un judici sumaríssim sense cap garantia legal, ni jurídica. Encara és hora que l'Estado mostri una engruna de penediment i de voluntat de restituir la memòria d'un President triat a les urnes i mort a mans d'un dictador.

[Llegir-ne més...]


dilluns, 13 octubre de 2014

Consulta i independència vs Unionisme anti-consulta (2a part)

A continuació, com sempre, els penjaré un gràfic comparatiu unionisme-independència —m'agrada respectar les tradicions, sobretot aquelles que no impliquen maltractar animals perquè sí. Tot i així, abans de res, voldria aclarir un petit extrem sobre la manifestació d'ahir. Hi ha qui ha qualificat la mobilització unionista de Plaça de Catalunya com a "sostre de l'unionisme mobilitzat" (vegin la portada d'avui del diari Ara) i no em sembla just. No crec pas que el màxim de mobilització a què pot aspirar l'unionisme a Catalunya sigui de 38.000 persones (a tot, tot, estirar). No em sembla just perquè cal deixar ben clar que la concentració d'ahir no era netament unionista; era unionista i anti-consulta. Aquest és l'ideal dels seus convocants, "Societat Civil Catalana" —dels quals, per cert, ja en vaig parlar la setmana passada— i també dels partits polítics (PP, C's, PxC, Falange, UPyD, Vox) que van participar-hi i que durant els dies previs animaren a sumar-s'hi. L'objectiu de la concentració d'ahir era, per tant, prendre part d'un innegable conflicte polític tot proclamant la seva proposta de solució: imposar la unitat de Catalunya i Espanya tapant la boca a qui no pensi igual. No crec, en absolut, que tot l'unionisme comparteixi aquesta totalitària visió del conflicte. I si analitzem les dades del darrer baròmetre del CEO, en traurem la conclusió que ben probablement no sigui així.

[Llegir-ne més...]


dijous, 9 octubre de 2014

Societat Civil Cagarada

Ahir va ser el segon dia consecutiu en què "Societat Civil Catalana" va repartir un suplement propagandístic conjuntament amb el diari gratuït "20 minutos". Ignoro si avui també ho han fet, però no m'estranyaria. Sigui com sigui, no voldria deixar escapar l'avinentesa per fer unes petites reflexions al voltant d'aquesta entitat suposadament apartidista que vol fer veure que representa, atès el seu pretensiós nom, la societat civil catalana.

Per començar, deixin-me mostrar una fotografia de la mencionada propaganda, que el senyor @JordiBorras va publicar a Twitter:

[Llegir-ne més...]


dijous, 18 setembre de 2014

May your choices reflect your hopes, Scotland

Avui les escoceses i els escocesos votaran si volen esdevenir un poble independent o si volen continuar essent part del United Kingdom of Great Britain and Northern Ireland. Això, com és natural, ha despertat una gran expectació a casa nostra, atesa la situació més o menys similar en què es troba immers el poble català. A les xarxes socials fins i tot m'he trobat catalanets i catalanetes autènticament hooligans del "Yes" escocès. No puc negar que a mi també em faria cert goig de veure la naixença d'un nou Estat independent al si de la Unió Europea. Em faria goig sobretot, sobretot, per veure què és el que passa quan passa això, per veure com reaccionaria la UE en general i l'anacrònic Estat espanyol en particular. Realment seria l'apocalipsi per a Escòcia? ¿Realment els farien arrossegar-se per terra i rebolcar-se en fems mentre demanen perdó per existir, per tal de poder ingressar de nou —si és que a Escòcia li interessés, és clar— a la Unió Europea? ¿Seria el gobierno realment capaç de perpetrar un acte tan fatxenda i tan xaró com el de no reconèixer la legítima i pacífica voluntat del poble escocès? Seria tan interessant i tan bonic de veure totes aquestes preguntes resoltes que si un servidor fos catalanoescocès, seria capaç de votar "Yes" tan sols per satisfer la curiositat, escoltin.

[Llegir-ne més...]


dilluns, 15 setembre de 2014

Trencar les normes del joc

Al principi tot això de romper las reglas del juego democrático (sic) no em feia res, ho considerava una mostra més de l'estratègia unionista de la por. Com allò de que els títols universitaris catalans no serviran en la Catalunya independent, com allò de que el sobiranisme espantaria les inversions estrangeres o com allò de que la Catalunya independent no podrà pagar les pensions. Però cony, el temps passa i resulta que de totes les ximpleries que hom pot sentir cridar des del bàndol unionista —quan falten arguments i falla la raó, la imaginació esdevé essencial— aquesta de les regles del juego sembla ser la que més perdura. I sincerament, quan veig que algú esgrimeix l'argument —per anomenar-ho d'alguna manera— que en democràcia votar és il·legal (o que "respectar" una norma aprovada per l'Espanya de fa trenta-sis anys "és més democràtic que votar"), em pixo —gairebé literalment— de riure. Si ens poséssim seriosos podríem rebatre tanta bajanada fàcilment girant-nos ja no cap a Escòcia —Madrid és a les antípodes de Londres pel que fa a fair play democràtic— si no cap a Lituània, que es va declarar independent de l'URSS al març del 1990, tot i que Gorbatxov assegurava que la independència era impossible (això em sona molt). El 1991 el poble lituà va ratificar massivament la declaració d'independència en referèndum (referèndum il·legal segons l'URSS, of course). Parin especial atenció a la crònica que en feia en Herman Tertsch, el qual avui ha esdevingut un biliós i violent unionista anti-consulta.

Entenc que les lliçons que dóna la Història són segurament massa difícils de seguir per a algú que té com a únic argument el fet que en democràcia no es pot votar. Per tant, atès que per a aquest tipus de persones la democràcia no deixa de ser un juego del qual ningú en pot trencar "les normes", els posaré un altre exemple que —amb una mica d'atenció, una micona de voluntat i una miqueta de sort— potser sí que entendran: futbol.

[Llegir-ne més...]


divendres, 12 setembre de 2014

Consulta i independència vs Unionisme anti-consulta

Per no perdre el costum ni la tradició, els enganxo tot seguit un gràfic sobre la Diada d'ahir. A mà esquerra hi poden veure la barra que representa les persones assistents a la manifestació de la gran V independentista que l'ANC i Òmnium Cultural van convocar a Barcelona. A mà dreta hi poden veure (en principi no cal lupa, però no els ho puc assegurar) la barra que representa les persones assistents a la manifestació unionista i anti-consulta que SCC va convocar a Tarragona.

Les xifres d'assistents són les que va donar ahir al vespre la Guàrdia Urbana de Barcelona i Tarragona.

Considero que el gràfic és prou eloqüent per si mateix i per tant suposo que entendran que no tingui ganes de perdre el temps intentant convèncer ningú que l'independentisme és majoritari i que l'unionisme (i més concretament, l'unionisme que no vol deixar votar) és clarament minoritari entre la societat catalana actual.

[Llegir-ne més...]


dilluns, 1 setembre de 2014

Ara és l'hora

Deixi'm explicar-los, abans d'entrar en qüestió i per ser del tot sincer, que això del mosaic de la V que farem l'onze de setembre d'enguany no em sembla pas tan engrescador com ho fou la Via Catalana de l'any passat. Allò d'unir el país de nord a sud amb una cadena de persones independentistes és evident que tenia el seu què. Era quelcom especial. Cony, una manifestació que era tan llarga com llarg és el Principat era molt motivador. A més, existia el reeixit antecedent de la Via Bàltica i a ulls del món, això era molt significatiu. A sobre, és obvi que era més fàcil implicar-hi gent de tot arreu perquè els desplaçaments eren relativament curts (sense comptar, això sí, els valents que van fer un munt de quilòmetres per omplir les Terres de l'Ebre). El fet de poder apuntar-s'hi amb antelació i triar un lloc a prop del nostre poble, vila, urbanització o ciutat, és evident que facilitava moltíssim la inclusió de persones grans, de persones amb mobilitat reduïda, de famílies amb infants o de persones amb difícil compaginació d'horaris. Enguany això no passa. Enguany la moguda torna a ser exclusiva de Can Fanga i a sobre aquests de l'ANC són tan perepunyetes que ens fan dir en quin tram serem, en quina franja i a sobre, de quin color durem la samarreta. Perquè es veu que s'ha de fer un mosaic de la senyera catalana, sats? Oh, que pesats! Quina mandra!

Deixi'm dir-los també que en aquest raonament hi veig una petita part de raó. Trobo, humilment, que el mosaic sobra bastant. Que amb una V ben plena de persones colorides i ben farcida d'estelades ja n'hi hauria prou. La inscripció per trams no deixa de ser una gran idea per assegurar la bona ocupació en tots els carrers, però podríem haver-nos estalviat les franges i les samarretes, i així els més mandrosos i mandroses deixarien de tenir excusa.

Tot i així, cal anar a la V. Per què?

[Llegir-ne més...]