dijous, 18 setembre de 2014

May your choices reflect your hopes, Scotland

Avui les escoceses i els escocesos votaran si volen esdevenir un poble independent o si volen continuar essent part del United Kingdom of Great Britain and Northern Ireland. Això, com és natural, ha despertat una gran expectació a casa nostra, atesa la situació més o menys similar en què es troba immers el poble català. A les xarxes socials fins i tot m'he trobat catalanets i catalanetes autènticament hooligans del "Yes" escocès. No puc negar que a mi també em faria cert goig de veure la naixença d'un nou Estat independent al si de la Unió Europea. Em faria goig sobretot, sobretot, per veure què és el que passa quan passa això, per veure com reaccionaria la UE en general i l'anacrònic Estat espanyol en particular. Realment seria l'apocalipsi per a Escòcia? ¿Realment els farien arrossegar-se per terra i rebolcar-se en fems mentre demanen perdó per existir, per tal de poder ingressar de nou —si és que a Escòcia li interessés, és clar— a la Unió Europea? ¿Seria el gobierno realment capaç de perpetrar un acte tan fatxenda i tan xaró com el de no reconèixer la legítima i pacífica voluntat del poble escocès? Seria tan interessant i tan bonic de veure totes aquestes preguntes resoltes que si un servidor fos catalanoescocès, seria capaç de votar "Yes" tan sols per satisfer la curiositat, escoltin.

[Llegir-ne més...]


dilluns, 15 setembre de 2014

Trencar les normes del joc

Al principi tot això de romper las reglas del juego democrático (sic) no em feia res, ho considerava una mostra més de l'estratègia unionista de la por. Com allò de que els títols universitaris catalans no serviran en la Catalunya independent, com allò de que el sobiranisme espantaria les inversions estrangeres o com allò de que la Catalunya independent no podrà pagar les pensions. Però cony, el temps passa i resulta que de totes les ximpleries que hom pot sentir cridar des del bàndol unionista —quan falten arguments i falla la raó, la imaginació esdevé essencial— aquesta de les regles del juego sembla ser la que més perdura. I sincerament, quan veig que algú esgrimeix l'argument —per anomenar-ho d'alguna manera— que en democràcia votar és il·legal (o que "respectar" una norma aprovada per l'Espanya de fa trenta-sis anys "és més democràtic que votar"), em pixo —gairebé literalment— de riure. Si ens poséssim seriosos podríem rebatre tanta bajanada fàcilment girant-nos ja no cap a Escòcia —Madrid és a les antípodes de Londres pel que fa a fair play democràtic— si no cap a Lituània, que es va declarar independent de l'URSS al març del 1990, tot i que Gorbatxov assegurava que la independència era impossible (això em sona molt). El 1991 el poble lituà va ratificar massivament la declaració d'independència en referèndum (referèndum il·legal segons l'URSS, of course). Parin especial atenció a la crònica que en feia en Herman Tertsch, el qual avui ha esdevingut un biliós i violent unionista anti-consulta.

Entenc que les lliçons que dóna la Història són segurament massa difícils de seguir per a algú que té com a únic argument el fet que en democràcia no es pot votar. Per tant, atès que per a aquest tipus de persones la democràcia no deixa de ser un juego del qual ningú en pot trencar "les normes", els posaré un altre exemple que —amb una mica d'atenció, una micona de voluntat i una miqueta de sort— potser sí que entendran: futbol.

[Llegir-ne més...]


divendres, 12 setembre de 2014

Consulta i independència vs Unionisme anti-consulta

Per no perdre el costum ni la tradició, els enganxo tot seguit un gràfic sobre la Diada d'ahir. A mà esquerra hi poden veure la barra que representa les persones assistents a la manifestació de la gran V independentista que l'ANC i Òmnium Cultural van convocar a Barcelona. A mà dreta hi poden veure (en principi no cal lupa, però no els ho puc assegurar) la barra que representa les persones assistents a la manifestació unionista i anti-consulta que SCC va convocar a Tarragona.

Les xifres d'assistents són les que va donar ahir al vespre la Guàrdia Urbana de Barcelona i Tarragona.

Considero que el gràfic és prou eloqüent per si mateix i per tant suposo que entendran que no tingui ganes de perdre el temps intentant convèncer ningú que l'independentisme és majoritari i que l'unionisme (i més concretament, l'unionisme que no vol deixar votar) és clarament minoritari entre la societat catalana actual.

[Llegir-ne més...]


dilluns, 1 setembre de 2014

Ara és l'hora

Deixi'm explicar-los, abans d'entrar en qüestió i per ser del tot sincer, que això del mosaic de la V que farem l'onze de setembre d'enguany no em sembla pas tan engrescador com ho fou la Via Catalana de l'any passat. Allò d'unir el país de nord a sud amb una cadena de persones independentistes és evident que tenia el seu què. Era quelcom especial. Cony, una manifestació que era tan llarga com llarg és el Principat era molt motivador. A més, existia el reeixit antecedent de la Via Bàltica i a ulls del món, això era molt significatiu. A sobre, és obvi que era més fàcil implicar-hi gent de tot arreu perquè els desplaçaments eren relativament curts (sense comptar, això sí, els valents que van fer un munt de quilòmetres per omplir les Terres de l'Ebre). El fet de poder apuntar-s'hi amb antelació i triar un lloc a prop del nostre poble, vila, urbanització o ciutat, és evident que facilitava moltíssim la inclusió de persones grans, de persones amb mobilitat reduïda, de famílies amb infants o de persones amb difícil compaginació d'horaris. Enguany això no passa. Enguany la moguda torna a ser exclusiva de Can Fanga i a sobre aquests de l'ANC són tan perepunyetes que ens fan dir en quin tram serem, en quina franja i a sobre, de quin color durem la samarreta. Perquè es veu que s'ha de fer un mosaic de la senyera catalana, sats? Oh, que pesats! Quina mandra!

Deixi'm dir-los també que en aquest raonament hi veig una petita part de raó. Trobo, humilment, que el mosaic sobra bastant. Que amb una V ben plena de persones colorides i ben farcida d'estelades ja n'hi hauria prou. La inscripció per trams no deixa de ser una gran idea per assegurar la bona ocupació en tots els carrers, però podríem haver-nos estalviat les franges i les samarretes, i així els més mandrosos i mandroses deixarien de tenir excusa.

Tot i així, cal anar a la V. Per què?

[Llegir-ne més...]


dijous, 31 juliol de 2014

De coherència i contradiccions

Potser moltes de vostès no em creuran, però jo sempre miro d'actuar de la manera més coherent possible respecte el que penso, el que crec i el que sóc. Al meu perfil del Tuitert m'autodefineixo com a rojoseparatista, animalista i vegetarià i diguem que no vaig pas de farol. Tot i així, les contradiccions són sempre presents arreu. Existim, som aquí, i per tant pensem. O je pense, donc je suis —que deia aquell. I si penses i penses és impossible no acabar pensant que hi ha coses que ben pensades potser les podries fer diferent i de manera més coherent, però probablement si encara penses una mica més acabaràs pensant que aquesta pensada no és pas tan bona pensada com semblava de bon començament, perquè la coherència que guanyes per un cantó segurament la perdràs per l'altre. No m'he explicat gens ni mica, ho sé. Tot i així no descarto pas que més d'una m'hagi entès.

De ben segur que a aquestes alçades de text ja s'estaran vostès preguntant a què collons ve tot aquest batibull de la coherència. Bé, doncs en realitat tot això ho deixo caure arran d'una piulada que un servidor va escriure el 30 d'octubre de l'any passat:

[Llegir-ne més...]


dilluns, 28 juliol de 2014

Trobar el moment

Aquest cap de setmana han passat un parell de coses força interessants que m'agradaria comentar aquí, ara que tinc una estoneta. Ara que he trobat el moment, vaja.

La primera cosa és l'anunci d'una persona que va estar enganyant Catalunya sencera des de la cadira de President de la Generalitat durant 23 anys, simplement perquè "lamentablement no es va trobar mai el moment" [sic] de deixar d'enganyar. Olé el seus Molt Honorables collons, senyor Pujol. Bravo.

Jordi Pujol intentant trobar el moment.  (La Vanguardia, 24-07-1992)

[Llegir-ne més...]


dijous, 19 juny de 2014

Viva España, viva el Rey, viva el Orden y la Ley

Avui, catalanes i catalans tindrem un nou Rei.
Sí, sí, desenganyin-se i parin ja de repetir com a lloros allò de que "els catalans no tenim Rei". No poc, no en tenim. Els catalans a hores d'ara encara som espanyols. I en Felip de Borbó avui serà proclamat nou Rei d'Espanya. Coi, sumin dos i dos, jo trobo que no cal cridar en Sherlock Holmes. A més, per corroborar això que els dic, poden observar el gest del "nostre" President: avui serà a Madrid llepant culs a primera línia. Un bon vassall, sí senyor. No n'esperava menys, si volen que els digui la veritat. Per això no el vaig votar pas, ni se m'acudiria votar mai de la vida al seu partit de neoliberals, privatitzadors, retalladors i ensumadors professionals de llufes borbòniques. Bé, per això i perquè sóc independentista, és clar.

[Llegir-ne més...]


dimarts, 3 juny de 2014

Escac

El rei espanyol ha pres la decisió d'abdicar. Ahir. Ara. Diu que vol deixar pas a "l'impuls d'una nova generació" i a "l'estabilitat". És tan sols un moviment simbòlic? No ho crec. Si ens trobéssim davant un tauler d'escacs, interpretaria aquesta jugada com un moviment clau per mirar de guanyar la partida que fins ara, tot sigui dit, els pintava molt peluda. Val a dir, de tota manera, que les regles d'aquests escacs no són les tradicionals. Cony, l'adversari ens cedeix el Rei. Ja està. Ja hauríem guanyat. Apa, ara a començar una nova partida. I és així? No. Ni de lluny. A la partida interminable dels escacs espanyols, l'objectiu és conservar el tauler íntegre; que l'adversari no te'n retalli ni un quadrat i marxi a jugar pel seu compte. Òbviament, si durant tres-cents anys ho pots aconseguir sense sacrificar el Rei, doncs chapeau (és una jugada que popularment es coneix com un olé-tus-güevos). Ara bé, tinguem tots presents que si el tauler perilla de debò, el Rei esdevindrà automàticament una peça més. No serà, és clar, un peó —llàstima— però potser sí un noble alfil capaç de cedir el seu coll per tal de garantir la victòria.

Per què ho dic això? Si el rei espanyol abdica, "ens fotran" a en Felip VI i llestos. Tot continuarà igual.

Sí? Tot continuarà igual? De debò algú creu realment que aquesta abdicació és una passa buida, sense cap tipus de rerefons estratègic? Per a mi —i ara els ho diré sense embuts— aquest moviment espanyol representa l'entrada de l'unionisme, de ple, a la campanya del 9 de novembre del 2014. Una entrada per la porta del darrere, segurament, però —repeteixo, per a mi— amb tota la cavalleria. Van disparats, i descarats, a la caça del vot indecís. I probablement del vot independentista "de nova fornada", dels independentistes de la "desafecció". Abans no pensin que m'he begut l'enteniment (bé, o que no m'he pres la pastilla, si són vostès fans d'en Pere Navarro) deixin-me explicar-los els dos camins per on penso que ens podríem trobar caminant a partir d'ara:

Un dels meus dissenys favorits de La Ciutat Invisible

[Llegir-ne més...]


diumenge, 25 maig de 2014

L'increïble cas dels lingüistes que feien la seva feina

Imaginin-se per un moment —encara que els costi una mica— que em presento a un càsting per ser el nou presentador del telenotícies de TVE i que, amb dos collons com dos melons, m'assec a la cadira i començo la prova:
Bona noche, estimados telespectadores. Hoy comienzamos el telediario con una nutíssia espectacular endonde las haiga: un gato que ha salvado a un nadón de solo dos meses de ser atacado por un perraco. Sortosamente, gracias al felino, la criatura se encuentra ara mismo lla adormido en su kely sano y estalvio.

[Llegir-ne més...]


dimarts, 6 maig de 2014

Tontillo

Estic trasbalsat perquè en Loquillo —sí, coi, aquell paio feo, fuerte y formal que para ser feliz vol un camión, escupir a los urbanos y a las chicas meter mano [sic]ens ha comparat amb les SA nazis perquè es veu que volem votar per acabar amb la democràcia [sic].

[Llegir-ne més...]