Avui a “Minoria Absoluta – La segona hora” de RAC1, han convidat en Jordi Martínez, més conegut probablement com “en Paco de Ventdelplà”, per a que parlés de Hikikomori, l’obra que representa actualment al teatre Villarroel.
El terme “hikikomori” és força curiós; prové del Japó, on s’utilitza per a referir-se a aquells i aquelles joves i adolescents que pateixen una estranya patologia: s’auto-marginen de la societat i són capaços de romandre anys tancats a la seva habitació, enganxats a la vídeo-consola, Internet, o a qualsevol altre hobby. Segons la Viquipèdia, la principal causa d’aquest estrany comportament és la forta pressió que la societat nipona infligeix sobre els i les joves, la qual els ocasiona un descomunal pànic a “no ser competitius”. La resposta a tanta competitivitat: aïllament total.
Però encara més curiós -i desconcertant- és el terme “burusera”, que també he conegut gràcies a la intervenció de l’actor de Hikikomori. La paraula identifica una mena de botigues japoneses on aquell qui ho vulgui pot apropar-s’hi a comprar calcetes usades -i sense rentar- venudes a la botiga per noies japoneses en edat escolar, juntament amb la seva fotografia. I per què pot algú voler comprar calcetes brutes? Us preguntareu. Doncs, segons en Jordi Martínez i la Wikipedia, per a olorar-les. Sembla ser que les calces i els uniformes escolars -aquells tan típics de les sèries Manga, que semblen disfresses de mariner- són dos dels fetitxes més valorats pels depravats de torn del país asiàtic. D’aquí, precisament, ve el terme “burusera”; de “buru”, calcetes i “sera”, mariner (en referència al mencionat uniforme). Fastigós.
