Heus ací la meva contribució a la nova categoria “Escenes favorites”, proposada pel senyor Àlex Ribes al bloc Des de la Mediterrània del qual en sóc col·laborador. Seré sincer: no he hagut de pensar-me-la ni mig segon. Ni una dècima. Quan he llegit de què anava el tema, el cervell, a l’instant, m’ha reproduït uns fotogrames d’una de les meves pel·lícules de culte: The Godfather (El Padrí). Concretament, l’escena del restaurant amb en Michael Corleone (Al Pacino) com a gran protagonista. Una escena clau pel desenvolupament de la trama i un punt d’inflexió en la vida d’en Michael. Si heu vist la pel·lícula ja sabeu per què, i si encara no ho heu fet, deixeu de llegir això ara mateix i correu a fer-ho.
En Michael és el petit de tres germans. És un Corleone, un més de la família, però de moment, ha renunciat a participar del peculiar “negoci” que regenta el seu pare, el gran Vito Corleone (Marlon Brando). Ha estudiat a la universitat i ha participat en la Segona Guerra Mundial amb els Estats Units d’Amèrica; té un futur legítimament prometedor. Tot canvia, però, a partir d'un atemptat amb què la família Tattaglia pretén assassinar en Vito Corleone. Per mirar d’arreglar una mica la situació, en Michael se cita en un petit local de Little Italy amb en Virgil Sollozzo, gàngster dels Tattaglia, i el capità Mark McCluskey, un policia corrupte, i parlen d'una suposada treva que ha de garantir la seguretat del seu pare. Les intencions de la família Corleone, tanmateix, són ben diferents. L'escena acaba amb el capità i el gàngster morts al terra del restaurant i en Michael fugint cap Sicília després de culminar la seva primera "reunió de negocis" com a representant dels Corleone. Una prova fefaent, pels seus i per la resta, d'implicació amb la família, de potencial i de savor-faire.
En especial, em quedo amb l'actuació d'Al Pacino. La cara de situació, l'expressivitat, és brutal. També ho són, evidentment, la narració dels fets en si i detalls com ara la sospita del policia quan en Michael anuncia que vol anar al lavabo. L’escorcolla tan com pot, però la seva suspicàcia no és prou gran com per imaginar que a la cisterna del vàter s’hi amaga una pistola. Ja ho tenen això, els Corleone, sempre apareixen per on menys els esperes.
