El Bloc del Bixo

L’encaix inexistent

2009-12-12T09:05:00.001+01:00

Si hi ha quelcom que emprenyi més els espanyols espanyolistes que una victòria blaugrana a Europa, és el fet de no poder-se’n omplir la boca dient que ha guanyat “un equipo español”. I bé que ho proven, però no se’n surten. I si a sobre, en acabar un partit a Ucraïna, el tècnic blaugrana decideix defensar la nostra llengua tot dient que “som un país amb llengua pròpia i quan sortim, els que la fem servir, la parlem”, els senyorets de, per exemple, el Marca, treuen foc pels queixals. I no se’n saben estar. Ens diuen que no s’ha de mesclar esport i política, però ells no en deixen passar una i en fan un bon titular:

Evidentment, la gihad panhispànica no pot estar-se de comentar la notícia amb la bilis corresponent. Observeu, si us plau, en quin sentit giren el 90% de comentaris dels espanyols a la “notícia”.

Però la “no-mescla” espanyola d’esports i política no acaba en l’afer lingüístic. En Laporta, de coneguda ideologia independentista, tampoc no escapa d’ésser clavat en el punt de mira dels gihadistes:

Un gran titular per a un diari esportiu que pretén abanderar l’apoliticisme, i tant que sí. La caverna, òbviament, tampoc no pot evitar transcriure les cagades mentals en forma de comentaris. No se’n saben avenir. Comproveu-ho vosaltres mateixos.

En fi, tot això no pretén ser res més que un nou reclam per animar els afortunats que avui, demà o quan sigui, podran votar si volen o no volen seguir sent espanyols. Realment hi ha algú que cregui que hi encaixarem algun dia, a Espanya?

Felicitats, Leo

2009-12-06T16:41:00.001+01:00

Va venir de l’Argentina a Catalunya amb tan sols 13 anys i per això, malgrat ser argentí, Lionel Messi és el “pilota d’or” més nostrat.

Felicitats, Leo. Gràcies pels moments tan màgics que ens has regalat. I per tots els que vindran.

Sport, Ibrahimović i els espais en blanc

2009-07-23T12:33:00.001+02:00

Com cada dia, he entrat al web del diari Sport per veure com està l’actualitat blaugrana. Sembla que avui es confirmarà el fitxatge de Zlatan Ibrahimović pel Barça, ja que Samuel Eto’o accepta fitxar per l’Internazionale de Milà. Des del Sport li volen donar la benvinguda i –WTF!– se’ls cola un “&nbsp”, que traduït del HTML és un espai en blanc, en ple titular.

Potser els becaris d’estiu no dominen gaire el HTML…ni les traduccions. Perquè segons el redactor, “Var så god” significa “benvingut” en suec. Tanmateix, el Google Translate ens diu que significa “si us plau” i que “benvingut” seria “välkommen”. Aquest extrem és, però, difícil de confirmar perquè de les traduccions de Google hom no se’n pot refiar ni un pèl.

Un titular força WTF! sigui com sigui.

Actualització (12:48): Sport acaba de corregir el titular, ja no hi apareix el “&nbsp” i ara “benvingut”, en suec, és “välkommen”.

Gràcies, Samuel

2009-07-18T13:42:00.002+02:00

El mediàtic fitxatge de Zlatan Ibrahimović té sota el meu parer, una enorme pega: l’elevat cost. Ibra vindria a canvi de 45 milions d’euros (no gaire cosa si ho comparem amb la immensa despesa de l’etern rival) però també a canvi que Hleb i Samuel Eto’o fitxin per l’actual equip del davanter suec. Sobre Hleb, perfecte. La temporada del bielorús a Can Barça ha estat força decebedora. Però…Eto’o? El camerunès va marcar 36 gols en la passada temporada. Una xifra altíssima. A més, va contribuir de manera providencial a que el Barça guanyés les dues darreres Champions; Eto’o va marcar a París i també a Roma. Un currículum envejable per qualsevol futbolista mundial. Serà capaç Ibrahimović de quelcom similar a això? Jo, sincerament, ho dubto. El caràcter i la ràbia inherents a la personalitat d’en Samuel potser poden portar, de vegades, problemes, però és evident que també signifiquen victòries…i títols.

Sota el meu parer, doncs, hauria de ser l’Inter qui ens pagués 45 milions + Ibra, per tal que venguéssim Eto’o. Qualsevol altra cosa em sembla un mal negoci, malgrat la indubtable qualitat que en Zlatan aportaria a la davantera blaugrana.

Ribéry, en què quedem?

2009-06-17T08:43:00.001+02:00

Sport.es - 17-06-2009

ElMundoDeportivo.es - 17-06-2009

En època de fitxatges, les incongruències entre un diari i un altre poden arribar a ser incomprensibles. Personalment, espero que el què proposa en aquest cas el diari Sport –Robinho, per si no ve Ribéry– sigui tan sols una broma de mal gust.

Veni, vidi, vici

2009-05-28T13:15:00.002+02:00

Barça – 2 Manchester United – 0
Ja la tenim aquí! La tercera Champions de la història del Barça. 1992, 2006 i 2009. Londres, París, Roma. Sampdoria, Arsenal i Manchester United.
Campions!

El F.C. Barcelona va culminar ahir la millor temporada dels seus 110 anys d’història. Copa, Lliga i Champions. I practicant un futbol increïble, sublim, espectacular. La cosa és de somni.

Els culers som en uns anys gloriosos (que esperem que durin força). En poc temps hem vist com el nostre estimadíssim Barça aconseguia dues de les tres Champions que té. Això, curiosament, fa que hom se’n recordi, gairebé involuntàriament, de totes aquelles persones que ja no hi són i que tantíssim haurien gaudit aquests anys. Persones com la meva iaia, que amb 84 anys només va veure guanyar una Copa d’Europa. D’ella –n’estic segur– en vaig heretar el barcelonisme roent i eufòric. Quina llàstima que no hi fos, ahir, per a cridar els gols al balcó de casa amb el seu davantal blaugrana!

Ara i sempre, Visca el Barça i Visca Catalunya!

[Youtube, 2 minuts i 57 segons. Recomanat en HQ]

Imatge | Marca.com

Conquerirem Roma

2009-05-27T08:35:00.001+02:00

Avui és el gran dia. El Barça i el Manchester United lluitaran a la Ciutat Eterna per veure qui és el millor equip europeu d’enguany.

Jo veuré el partit des de Catalunya, però no cal dir que la meva ànima serà allà, al Stadio Olimpico, patint, gaudint i somniant. Sigui com sigui, culers, podem estar segurs d’una cosa; aquesta nit, guanyi qui guanyi, serem a l’alçada de les circumstàncies. “Persistirem”, que digué en Pep Guardiola. Si el United es vol endur aquesta copa, no us càpiga dubte que haurà de suar sang.

Per acabar, us deixo amb un parell de vídeos que encara se’m posa la pell de gallina quan els veig. Esperem que demà en pugui afegir un de nou a la col·lecció.

[La 1ª. 20 de maig de 1992. Londres. Gol de Koeman. Youtube, 16 segons]

[La 2ª. 17 de maig de 2006. Paris. Gols d'Eto'o i Belletti. Youtube, 2 minuts i 56 segons. Recomanat en HQ]

Jo també vull la final en català

2009-05-25T13:27:00.001+02:00

Perquè si resulta que les imatges de la televisió –analògica, és clar, la digital sempre va retardada– i l’àudio del mestre Puyal i el seu equip a Catalunya Ràdio, no estan mínimament sincronitzats, hauré de veure el partit en silenci. Millor això, òbviament, que passar-me la vesprada intentant trobar l’equip espanyol que se suposa que juga la final, del qual tant en parlaran els locutors.

Per a què això no passi, la xarxa s’està mobilitzant per a intentar que Antena 3 TV (l’emissora que donarà en obert la final per a tot el Reino) emeti el partit també en català. Amb aquest objectiu s’ha creat un grup al Facebook i des de Ràdio Catalunya i Nació Digital s’està impulsant l’enviament d’e-mails al president del Barça, Joan Laporta, per a què intercedeixi en favor de la nostra llengua.

I és que la situació, de no poder-se seguir la gran final en català al Principat, seria del tot inversemblant. Perquè d’una banda hi ha la UEFA, que per primera vegada reconeixerà el president del govern català com a “autoritat” a la llotja del Stadio Olimpico de Roma i que estableix el català com a una de les tres llengües oficials de la final, juntament amb l’anglès (pel Manchester United) i amb l’italià (per la seu de la final); i de l’altra, els més de nou milions de catalanoparlants que no podrien seguir en el seu idioma el partit més important del Barça d’enguany. Tot plegat, surrealista.

Cal continuar avançant per aconseguir ser un país normal i deixar enrere tots aquests pestilents pastius que ens adoba l’Estat espanyol.

Sobre els campions i sobre censures i manipulacions

2009-05-14T15:41:00.002+02:00

Que el Barça va tornar a fer, ahir a Mestalla, una de les seves exhibicions futbolístiques i que es va endur la copa del rei (espanyol) cap a casa, és quelcom que ja sap tothom. Jo vull destacar altres coses, altres circumstàncies que em cridaren l’atenció. Vull destacar, per exemple, l’actitud de les afeccions basca i catalana. De pell de gallina. Aplaudiments mutus al final, aplaudiments a l’equip rival i festa grossa per a culminar la nit. Igualment excel·lent fou l’actitud dels futbolistes dels dos equips. Als de l’Athletic Club els dolgué molt no guanyar la copa –hi havia qui plorava– però encaixaren la derrota fabulosament; van topar amb el millor equip del món i contra això, poca cosa s’hi pot fer.

La festa futbolística d’ahir també tingué el seu natural i necessari vessant polític. Les afeccions basca i catalana, tal com ja s'intuïa, van dedicar una sonoríssima xiulada a l’himne dels espanyols quan aquest sonà per megafonia. De res no va servir posar el volum al màxim; els xiulets taparen la música gairebé completament.

Però aquest rebuig a un himne imposat, malauradament, no és respectat per tothom. La prova és que Televisión Española, que retransmetia el partit en obert a l’Estat espanyol, decidí no retransmetre els instants durant els quals se xiulava l’himne i atribuir-ho a un “error humà”. Curiosament, durant el descans, comentaren aquest “error” i reproduïren en diferit les polèmiques imatges, però –què estrany!– els xiulets de catalans i bascos a penes se sentien i l’himne espanyol sonava a tot volum. Jutgeu vosaltres mateixos:

[Himne a TV3 sense censurar. Youtube, 1 minut i 32 segons]

[L'himne dels espanyols a TVE. Youtube, 2 minuts i 8 segons. Recomanat en HQ]

D’aquesta vergonya per al periodisme i per a l’Estat de Dret, se n’han fet ressò diversos mitjans i ja en tenim les primeres conseqüències: el cap d’esports de TVE ha estat destituït.

Una altra cosa gens agradable de mostrar a l’Espanya profunda va ser aquesta pancarta, desplegada abans que comencés el matx, que les imatges televisives tampoc no ens van ensenyar.

En fi, una nit d’exhibició de futbol i d’exhibició de censura periodística espanyola que ja hi ha qui ha aprofitat per comparar, mig en broma mig seriosament, amb certa època de la història d’aquest Estat.

Imatges | CanalAthletic.com – El País – Directe!cat

Més sobre la música de Mestalla

2009-05-12T12:38:00.001+02:00

Tot just ahir comentava la lamentable decisió de la federació espanyola de futbol de triar el grup musical Estopa per a representar l’afecció catalana a la final de copa de demà. Que quedi ben clar, per evitar futurs malentesos, que no tinc absolutament res en contra del particular estil de pop-rock dels germans de Cornellà de Llobregat. Això no vol dir pas, però, que trobi adient que una persona capaç de lluir desacomplexadament símbols de l'Espanya més rància, sigui vàlida per a representar una afecció que mai (i esperem que així continuï) no s’ha identificat en els partits amb res que no siguin banderes blaugranes, senyeres o estelades.

Dit això, comento la notícia que he vist avui: sembla ser que, com a mínim, Fito & Fitipaldis i Estopa no actuaran a Mestalla. El motiu? Doncs la incorporació a la festa d’un cantautor que suposo que cantaria en català, en Manu Guix. Segons el comunicat de Fito & Fitipaldis, la presència d’en Guix desvirtua la idea inicial d’un grup representant cada afecció. Curiós que la desvirtualització en la representació es produeixi ara i no abans. El comunicat d’Estopa és menys explícit.

Òbviament, els meus gustos musicals i la meva inclinació cap a les persones honestes, m’impedeixen també de definir el senyor Guix com el millor representant que la culerada pot tenir a Mestalla, però com a mínim cantaria en català.

Sigui com sigui, si aquesta és la música que se suposa que m’ha de representar com a culer i català, prefereixo el més estricte dels silencis.

Sobre la megafonia de Mestalla (II) i la música catalana

2009-05-11T21:41:00.001+02:00

Demà passat, el Barça i l’Athletic Club de Bilbao jugaran a l’estadi Mestalla (València) la final de la Copa (del rei espanyol). Fa un parell de dies comentava aquí l’estúpida mesura que l’Estat espanyol prendrà per evitar, com sigui, que se sentin els xiulets que de ben segur dedicaran les afeccions basca i catalana a l’himne espanyol. Doncs bé, sembla que des de la xarxa ja s’està articulant la resposta a aquesta imposició musical:

(Click per a veure més gran)

Una resposta pacífica que trobo encertadíssima. Tant de bo tingui força seguiment. Sobretot si tenim en compte que el tema de l’himne no és l’única bretolada que l’Estat prepara per a la final, ja que també ha programat l’actuació, al mateix estadi, de tres grups musicals, un de català, un de basc i un de valencià. El valencià, Seguridad Social; el basc, Fito & Fitipaldis; i el català, Estopa (Estopa!). Tots tres, òbviament, cantaran en la llengua perseguida a Catalunya.

Ara em queda la incògnita de si el paio d’Estopa, per tal de remarcar la seva catalanitat, cantarà amb la samarreta del toro d’Osborne posada o si ja sortirà directament embolcallat amb la bandera espanyola. Admetem apostes.

Sobre la megafonia de Mestalla

2009-05-09T12:31:00.001+02:00

Quan un Estat –per por a que l’afecció de dos equips suposadament encabits dins el seu territori, menyspreï el seu himne “nacional”– es veu obligat a fer artificis d’aquest estil, senyal que hi ha quelcom que no va bé.

En lloc d’apujar el volum de la seva veu fins a rebentar-nos els timpans, podrien obrir els ulls d’una punyetera vegada i mirar d’entendre el que succeeix al seu voltant.

Roma

2009-05-07T17:25:00.004+02:00

[Recomanat en HQ. Àudio de RAC1]

Ho he provat. De debò que ho he provat. He intentat esperar a tenir el cap fred, a analitzar serenament la situació. No he pogut. Som a Roma, som a la final de la Champions League, gràcies a un gol èpic d’Andrés Iniesta en el minut 92 de partit. I encara m’emociono quan el veig. I encara se’m posa la pell de gallina quan hi penso. I em veig incapaç de descriure millor tota la rauxa de sensacions que els culers visquérem ahir.

A Catalunya Ràdio, en Puyal i el seu equip parlaven de la tornada dels vuitens de final a Kaiserslautern, el 1991, quan José Mari Bakero marcà el gol que ens classificava, també en l’últim sospir de partit. Me’n recordo. I tant. Aquell any vam guanyar la primera Copa d’Europa, a Wembley. Però jo només tenia vuit anys i el record és més borrós del què m’agradaria. El d’ahir, en canvi, el tindré una bona temporada a flor de pell.

Per acabar, vull destacar també un altre jugador essencial en l’eliminatòria contra el Chelsea: en Víctor Valdés. El nostre porteràs que tant a casa com a Londres, s’entestà a fer-nos mantenir l’esperança fins el final. Tant de bo l’eliminatòria d’ahir faci caure la bena dels ulls d’aquells que el critiquen.

‘This is Anfield’

2009-03-11T10:01:00.001+01:00

Portada del diari Marca del dia 10 de març del 2009

Portada del diari Marca del dia 11 de març del 2009

“Esto es Anfield…¿y qué?” deia encoratjat el diari madridista. Doncs res, macos, res. La primera vegada que trepitgeu Anfield Road en tota la vostra història i en sortiu amb el cul ben escaldadet. Però no passa res, eh?. Ja us està bé. Fins la setmana passada, quan havíeu retallat 8 dels 12 punts d’avantatge que us portava el Barça, tot era parlar de “canguelos” i de “cagómetros”, fins i tot l’impresentable del vostre president s’atreví a vaticinar un “chorreo” al Liverpool al seu propi estadi. Avui, us toca empassar sense mastegar tota la històrica, prepotent i xulesca verborrea, tan típica del caràcter madrileny. I tant de bo us serveixi d’exemple per a d’altres ocasions i així, abans de jugar un partit, sapigueu tenir la llengua quieteta.

I aquest vespre, Barça. No sé pas si passarem a quarts, jo no les tinc totes –suposo que el meu caràcter és típicament català, per allò del seny i la rauxa– tanmateix, veient la tònica general del Barça d’enguany, faig bones les paraules d’en Guardiola de principi de temporada: persistirem en la lluita. Segur.

En ‘Tití’ també ho sent

2009-02-27T07:44:00.003+01:00

“Catalunya no és Espanya, és una altra cosa i això s’ha de sentir”

Així és com s’ha vist obligat a titular La Vanguardia, l’entrevista que avui publica amb el davanter francès del Barça, Thierry Henry. Una joia verbal que, a més, el futbolista deixa anar sense que l’entrevistador li ho pregunti:

“Li va costar molt adaptar-se?

El que penso és això: Catalunya no és Espanya, és una altra cosa i això s’ha de sentir. El Barça és una altra història. Quan arribes aquí de l'Arsenal et sorprèn veure tanta gent, és un xoc. S'ha de viure per entendre-ho. A Anglaterra és una altra mentalitat. Quan vaig sortir d'allà després de vuit anys, estava sorprès, però després de vuit mesos, quan ja no em feia mal l'esquena, havia de tornar a guanyar confiança i guanyar-me la gent.”

Evidentment, considerant el rebombori mediàtic que acostumen a generar les declaracions dels cracks del futbol en la nostra societat, els mitjans de la ghihad panhispànica no han trigat a fer-se’n ressò. És d’esperar que d’aquí a no res comencin a vomitar les corresponents bilis ultranacionalistes sobre el cap del futbolista francès.

Malgrat tot, les paraules d’Henry em confirmen que a casa nostra hi ha dos tipus de persones: els qui ho noten i perceben i els qui no es volen treure la bena de davant dels ulls.

“Donde dije Leo, digo Diego”

2009-01-07T22:33:00.001+01:00

Dissabte passat es va saber que el suposat pacte verbal al què havia arribat el FC Barcelona amb la Asociación del Fútbol Argentino (AFA) gràcies al qual Leo Messi no hauria de jugar els partits amistosos amb la seva selecció durant la temporada 2008-09, no era res més que paper mullat. Després del partit que aquella mateixa nit enfrontà el Barça amb el Mallorca al Camp Nou -amb la presència a la llotja, per cert, del seleccionador argentí Diego Armando Maradona- un periodista de RAC1 preguntà al director esportiu del Barça, Txiki Begiristain, què havia passat amb el mencionat pacte. Aquest, lluny de reconèixer que la AFA els havia pres el pèl de mala manera, va assegurar que l’acord tan sols afectava als partits amistosos de l’any 2008 i que, per tant, al 2009, Messi haurà de jugar els partits pels que sigui convocat.

Moments més tard, a RAC1 mateix, sentíem un tall de veu de fa uns mesos, quan el director esportiu del Barça assegurava que el pacte verbal tindria efectes durant tota la temporada. Podeu sentir-ho a continuació, just després de les declaracions de dissabte passat; així és més evident -i sorprenent- el contrast.

Em pregunto què és el que fa pensar a aquest bon home que els culers no tenim memòria (ni hemeroteques, ni audioteques, ni videoteques…).

El 'clàssic' d'ahir: grans contra petits

2008-12-14T09:06:00.006+01:00

El "clàssic" va acabar amb un 2-0 favorable al Barça. Al final tenia raó en Guardiola quan deia que tanta eufòria no faria gens bé a l'equip, i tenia raó en Schuster quan deia que era impossible que ens guanyessin al Camp Nou. És cert que un 2-0 no és cap golejada ni tampoc cap humiliació pel màxim rival, però si tenim en compte les condicions en les què va guanyar el Barça, podríem dir que la victòria ens fa encara una miqueta més grans.

El Madrid va venir també atabalat pel clima d'alegria i de mitja prepotència culer que propagaven els mitjans, i va dissenyar-se un partit a mida. No van venir a jugar-nos de tu a tu, cara a cara, de gran a gran; van venir a tancar-se al darrere, a defensar la seva porteria amb ungles i dents i a intentar fer-nos ferida en algun contraatac afortunat. Tant era així que Higuaín i Raúl, aïllats a la davantera, semblaven dos satèl·lits perduts en la infinitat de l'espai, esperant l'oportunitat de retornar a l'òrbita terrestre. Van venir disposats a aturar el nostre crack no a base de tàctica, estratègia i bons marcatges; sinó a còpia d'empentes, cops i estrebades. Val a dir que tot això últim, òbviament, només fou possible gràcies a la inestimable passivitat del senyor Luis Medina Cantalejo, l'àrbitre del partit, que si més no a la primera part, degué oblidar-se les lents de contacte al vestidor.

I tot això els funcionà de meravella fins a set minuts del final, gràcies en gran part també -i gairebé com sempre- a Iker Casillas, un porteràs que no se'l mereixen. La tàctica "defensa numantina" i contraatac esbojarrat era certament l'única opció que tenien de treure quelcom en positiu de Can Barça. La pega era, però, que malgrat que ells se sentiren en tot moment inferiors al Barça, el Barça en cap moment perdé de vista que al davant hi tenia el Real Madrid; l'etern rival; l'equip de la capital espanyola. I ho donaren tot. I treballaren com a formiguetes davant un Camp Nou, com sempre, massa passiu, apagat i adormit -tot sigui dit- fins que Eto'o, de manera potser poc estètica però molt eficaç, aconseguí ficar la piloteta dins la porteria madridista, a manca de tan sols set minuts pel final. La cirereta, el gol que posà les coses una miqueta més "a lloc", el féu el gran Leo Messi i els seus torturats turmells, quan ja passaven dos minuts del 90. Un bon regal de comiat per a aquells destralers futbolístics que, ahir, no sabien ni volien saber què és això del fair play.

Per últim, destacar també la gran actuació del nostre porter, en Víctor Valdés, que solucionà de manera brillant les dues úniques ocasions clares de gol de què disposaren els madridistes.

Visca el Barça!

Imatges | Sport

Els jugadors culers no surten a la nit?

2008-11-15T10:00:00.004+01:00

A Can Merengón són en temps de crisi i és evident que l'enxampada d'en Guti sortint d'una discoteca a les quatre de la matinada no va ajudar pas a calmar l'ambient.

I a Can Barça? Surten de nit? Doncs en Puyol, si més no el de Crackòvia, sembla que té altres preferències.

Excel·lent gag d'un dels primers capítols. I una llàstima que TV3 no permeti incrustar vídeos del seu servei -ara gratuït- de 3 a la carta perquè la qualitat seria força més bona que la que ofereixen els vídeos de Youtube.

Fotos del Barça - Almeria

2008-10-26T15:08:00.002+01:00

Ahir vaig tornar a viure un partit al Camp Nou. Ara feia molt de temps, pràcticament no recordava les agradables sensacions que em produeix el fet de veure tan de prop el futbol en estat pur. I si a sobre el Barça guanya 5-0 i jugant de meravella, doncs molt millor encara.

Aquí us deixo unes quantes fotografies preses des de la primera graderia, a tocar de la gespa. Haureu de disculpar la manca de nitidesa i la poca qualitat de les imatges, però és que ja m'agradaria a mi tenir una rèflex digital! (Ja ho sabeu, ara que ve Nadal...)

Clickeu-hi a sobre per a veure-les més grans.

(L'Abidal, encomanant-se a ves a saber què)

(Minut de silenci per Ricard Maxenchs)

(Don Andrés Iniesta i Eric Abidal es passegen per aquí a prop)

Si en voleu veure més, passeu-vos per l'àlbum que he posat a Flickr.

"Déu, Pàtria i Barça"

2008-10-25T08:21:00.004+02:00

Al Marroc encara estan pitjor que a casa nostra en qüestió de llibertat d'expressió, sobretot si aquesta afecta directament la corona. Vegeu, sinó, el que li ha passat a Yassin Belassal, un culer marroquí de tan sols 18 anys que ha estat condemnat a 18 mesos de presó per escriure "Déu, Pàtria i Barça" a la pissarra de l'aula on rebia classes. Això no va agradar gens a la direcció de l'escola, que ho devia considerar una greu injúria al lema del regne del Marroc, "Déu, Pàtria i Rei", ben arrelat al país. Per això el van denunciar a les autoritats, les quals, després d'un judici sense ni tan sols advocat, el van acabar condemnant.

És tan trist que en segons quins llocs encara no es pugui fer broma amb segons què!

Visca el planter!

2008-10-23T07:56:00.002+02:00

Ahir el Barça va donar un bon repàs al FC Basel, cosa que -amb tots els respectes pels futbolistes del Basilea- no ha d'ésser gaire sorprenent, donada la teòrica inferioritat de l'equip suís. Per això, el que vull destacar del partit d'ahir és l'empremta blaugrana que tingueren tots i cadascun dels gols, sense excepció. Els golejadors: Messi, Busquets, Bojan (amb dos gols) i Xavi. Tots ells "fets" a Can Barça i tots -en teoria- senten els colors i l'escut que duen al pit molt més que la majoria de fitxatges "estrella" que acostumen a esdevenir icones mediàtiques.

És obvi que si alguna cosa s'està fent bé des de la directiva d'en Laporta no és altra que la gestió del planter. Per molt geu que els sàpiga als antilaportistes, és innegable que poquíssimes vegades hem tingut jugadors "de casa" tan competitius i amb tanta presència activa en el primer equip de futbol com enguany. Comptem: Víctor Valdés, Gerard Piqué, Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Lionel Messi, Bojan Krkic, Sergio Busquets, Albert Jorquera i Víctor Sánchez (encara que aquests dos últims no disposin de gaires minuts de joc), i sense oblidar que el tècnic és el mític Pep Guardiola. Aquest Barça m'agrada.

Cursa en calçotets a Can Barça

2008-09-23T17:12:00.001+02:00

M'ha fet força gràcia aquest vídeo que he vist a ElsEsports.cat. Mentre un periodista de Barça TV dóna una notícia en directe des del Camp Nou, podem veure com pel darrera hi apareix corrents Bojan Krkic, en calçotets, perseguit per Gerard Piqué. WTF!

Enllaç | Vídeo a ElsEsports.cat

Sant Carles de la Ràpita es queda sense Barça

2008-09-09T11:01:00.004+02:00

Per qüestions personals -vaig estiuejar gran part de la meva infantesa a La Ràpita- conec de primera mà l'arrel·lat sentiment barcelonista que hi ha a les terres de l'Ebre. Enguany, l'Ajuntament d'aquesta població ha realitzat un gran esforç econòmic per tal que la Federació Catalana de Futbol li concedís el privilegi d'albergar les semifinals i la final de la Copa Catalunya. Com us podreu imaginar, no va fer falta gaire cosa més per a il·lusionar tots els rapitencs i rapitenques culés davant l'oportunitat de veure el seu Barça en directe. Per fi, el F.C Barcelona -que per alguna cosa deien que és més que un club- jugaria a casa seva i tindrien els seus ídols a tocar. Talment com els habitants de Florència, Chicago o Nova York, tres de les mediàtiques (i estrangeres) ciutats per on passà el multimilionari tour de pretemporada del primer equip blaugrana.

Ahir, però, en Pep Guardiola s'encarregà personalment de desfer tota espurna d'alegria barcelonista que lluís a La Ràpita: El partit d'aquesta nit contra la U.E. Sant Andreu, no el jugarà cap dels jugadors del primer equip del Barça. El disputaran íntegrament els futbolistes del F.C Barcelona Atlètic -el filial- juntament amb 7 jugadors procedents de l'equip juvenil -el "filial del filial". Òbviament, això, entre rapitencs i rapitenques, ha estat encaixat com una puntada de peu allà on fa més mal.

No estaria dient la veritat si digués que a Sant Carles hi esperaven veure un equip blaugrana de gala, d'aquells de Champions. És obvi que tothom contemplava la possibilitat de veure jugadors del filial -joves perles- i potser algun juvenil. No ho negaré. Tanmateix, per l'historial d'aquesta competició, també esperaven que com a mínim sortissin a passejar-se per la gespa un o dos futbolistes de primera línia. Amb això n'hi havia prou per acontentar la majoria d'afeccionats i fer-los acudir a la festa.

D'acord que la gespa de l'estadi de La Devesa és artificial i això és un risc per les preuades cametes dels cracks. D'acord que les dates escollides per la Federació per a disputar aquesta competició, devaluada amb el pas dels anys, no són les més adients. D'acord que guanyar o no guanyar aquesta copa no dóna ni treu massa prestigi. ¿Però no hauríem d'estar també d'acord en que les poblacions catalanes haurien de tenir el dret de veure l'equip a casa seva, tal com ja he mencionat abans que passa amb certes ciutats estrangeres? ¿O potser és que el sentiment culé ja poc importa en aquest món tan dominat pels quartos? Tant costava fer-hi anar una o dues estrelles a caminar darrera la pilota (com fan de vegades en competicions de més prestigi) o a signar autògrafs als nens?

Sigui com sigui, espero que Federació i clubs s'asseguin a parlar-ne de cara a l'organització de la competició en el futur. És evident que aquí s'hi han de canviar algunes coses i modificar algunes prioritats.

No m'agrada pagar la festa

2008-05-08T17:02:00.002+02:00

Si la festa és la de l'enemic, la de l'etern rival, s'entén. Els nostres futbolistes, però, sembla que es van prendre massa seriosament això d'haver-los de fer el passadís. Tant, que fins i tot van voler regalar-los el partit des del primer minut. Decepció, vergonya, humiliació...el passadís més llarg de la història futbolística; de rècord Guiness. Lamentable. Com pot ser possible? Com pot ser que un professional salti a jugar a la gespa de l'enemic sense orgull, sense dignitat i sense esma? La resposta és al pit, sota aquell escut amb les quatre barres, la creu de Sant Jordi i els colors blau i grana. De tots els nostres futbolistes, quants tenen el cor blaugrana? Pocs. Molt pocs. Vet aquí el problema que irrita els altres cors, aquells dels qui ens ho mirem des de la grada o la televisió. Els nostres cors ahir s'entrebancaren en el seu impassible bategar, tot desitjant poder ser ells allà a la gespa disputant aquell encontre. Guanyar? No, guanyar potser no hauríem guanyat, els culés de cor. Segurament, en comptes d'haver-nos-en fet quatre, ens n'haurien fet deu. Això sí, el cap, avui, el podríem dur ben alt i el nostre orgull restaria intacte. No ho dubteu pas.

Ressaca

2008-04-24T09:29:00.003+02:00

Avui és el típic dia "després de festa grossa". Ahir Catalunya sencera va gaudir la popular diada de Sant Jordi amb la mateixa il·lusió de cada any, omplint els carrers de gom a gom. Barcelona, com sempre, era plena d'autors d'aquells mediàtics -i d'aquells que no ho són tant- signant les seves obres a dojo, mentre pels carrers més cèntrics la gent passejava somrient amb la seva rosa i el seu llibre. Una festa en majúscules, com cada 23 d'abril. Al vespre, més festa encara; en aquest cas la del futbol. Barça i Manchester United es van veure les cares i escolta tu, el Barça potser sí que no està massa bé però, ahir, li va donar un bon repasset als anglesos aquests. Tan sols ens va faltar el gol. Si no em creieu només cal que sortiu al carrer avui, dia de ressaca, i us fixeu en les cares d'amargament de certes persones que duran la llengua entaforada al cul. Que si "nos iban a meter cinco", que si "no teníamos nada que hacer"...i total, un zero a zero que -d'acord- no és que sigui un resultat bo per a la culerada però no oblidem que, tret de la victòria, és el millor resultat que podíem aconseguir per anar a Old Trafford. A més -què caram- que vam jugar bé, hòstia. Sembla que finalment els jugadors van decidir posar el que s'ha de posar per a jugar al nivell que juguen. Ja m'enteneu.

Per últim, comentar que -com era d'esperar- el llibre més venut és el del Carlos Ruiz Zafón; "El juego del ángel". Sí home, el del Zafón! El culpable de que ahir, si volíeu creuar la Gran Via de Les Corts Catalanes per la zona de Passeig de Gràcia o Rambla Catalunya, haguéssiu d'obrir-vos pas entre una inacabable filera de gent que esperava el seu torn per a que el mediàtic autor els signés la tan preuada obra. Un autor qui, per cert, no va poder escapolir-se de la graciosa broma que una simpàtica reportera de La Vanguardia va escampar entre diversos escriptors. La noia feia veure que els confonia, a ells i a la seva obra, amb d'altres escriptors o escriptores. Aquí hi podeu veure el vídeo.