El Bloc del Bixo

Mosaic

2009-11-04T07:58:00.001+01:00

Els seguidors de l’excel·lent sèrie FlashForward sabreu que el mosaic és una aplicació d’Internet dissenyada per a que tothom pugui penjar a la xarxa la seva visió durant els 137 segons de FlashForward. Però el que potser no sabíeu és que el mosaic existeix realment, malgrat que –en principi– no hi ha indicis fiables de que els comentaris s’acabin complint. Això sí, segur que hi ha un bon munt de persones a qui els agradaria que succeïssin realment segons quines “visions”, com ara la d’aquest gironí reagrupat:

“Em vaig veure mirant les notícies a Televisió de Catalunya. Carretero era el president de Catalunya”

Temps al temps.

Enllaç | Mosaic Collective

Esbroncada felina

2009-10-25T22:11:00.001+01:00

Internet em fa arribar aquest divertidíssim vídeo de felins protagonistes.

Els subtítols que apareixen a Youtube disfressen la baralla dels dos gats com si es tractés d’un esbronc matrimonial per embolics de faldilles. Tot i així, si alguna vegada heu vist dos felins en una situació similar, sabreu que no calen els subtítols per a fer-se un bon tip de riure. Dubto que cap altre gat tingui el tremp suficient per a aguantar tan estoicament –sense urpades– una esbroncada de tal magnitud.

Per cert, hi ha actors guardonats amb un Òscar que són molt menys expressius que el gat ros. Brutal.

El persistent somriure de Barack Obama

2009-09-28T11:08:00.001+02:00

Feu un cop d’ull al següent vídeo:

[Vimeo, 21 segons]

És un ninot de cartró? És un muntatge de Photoshop? Certament, si és el veritable Obama, cal reconèixer el gran mèrit que té el ser capaç de posar exactament la mateixa cara –si més no, amb variacions imperceptibles per a l’ull humà– en totes les fotografies. Així ningú no podrà dir que el president dels EUA és més simpàtic amb els uns que amb els altres.

Via | Mangas Verdes

4-15-23-24-35-42

2009-09-18T22:28:00.001+02:00

Llegeixo a Microsiervos que al sorteig de loteria de Bulgària ha sortit el mateix número premiat, dos dies seguits. La cosa, com imaginareu, és una casualitat com una casa de pagès –a Microsiervos afirmen que la probabilitat que això passi és d’1 entre 4,2 milions– o bé un frau, possibilitat que sembla que ha estat descartada a Bulgària després d’una investigació.

Per acabar-ho d’adobar, els números premiats són 4-15-23-24-35-42, quatre dels quals coincideixen amb els números “xungos” de la popular sèrie Lost (4-8-15-16-23-42), a més de tenir també la similitud que els tercers i quarts nombres d’ambdues relacions són consecutius (23-24 i 15-16). Curiós, t’ho miris com t’ho miris.

L’ús més freqüent del Twitter (per cagar-s’hi)

2009-07-28T11:59:00.001+02:00

Via GenBeta vaig arribar ahir a un curiós web anomenat TwttrPoop –que vindria a ser “TwitterCaca”– el qual permet de plasmar gràficament què és el que més està comentant la gent a Twitter, d’entre les paraules-clau que a nosaltres ens vinguin de gust. La nota curiosa del web és que el nombre de persones que parlen sobre les nostres paraules-clau, sempre serà comparat amb el nombre de gent “talking about pooping”, és a dir, que “parla de fer caques”.

He intentat basar les meves paraules-clau amb temes de més o menys actualitat, així que he escollit “Ibrahimovic”, perquè encara ressona la seva multitudinària presentació d’ahir al Camp Nou; “Michael Jackson”, perquè tot i que el temps avança, encara cuegen les circumstàncies de la seva mort; i “Firefox 4”, perquè és “trending topic” degut a que s’han avançat algunes imatges del seu disseny. El resultat:

L’espècie humana és altament desconcertant.

Per acabar-ho d’adobar, cal comentar que TwttrPoop també ofereix un rànquing amb aquells personatges que més parlen de “cagar” als seus twitts. Estrany orgull, el que deuen sentir els twitters capdavanters.

Cobertura mediàtica de l’arribada a la lluna…si es produís avui dia

2009-07-24T10:53:00.001+02:00

Via un twitt d’en @manyoses arribo a aquest genial vídeo-muntatge sobre com hauria estat la cobertura dels mitjans si la suposada primera arribada de la humanitat a la lluna s’hagués produït avui dia, en lloc de fa 40 anys. Google Moon, Twitter, entrevistes hologràfiques, webcams instal·lades per arreu…el circ mediàtic seria gairebé inabastable.

A velocitat supersònica

2009-07-13T10:00:00.000+02:00

A Alt1040 publicaren fa uns dies una espectacular fotografia d’un Loockheed Martin F-22 Raptor trencant la barrera del so.

Ha de ser certament difícil de fotografiar un avió en aquest particular estat, ja que per arribar a una velocitat supersònica s’han de superar els 1.225 km/h. A la Viquipèdia, tanmateix, hi podem veure una nova imatge des d’una altra perspectiva. Aquest cop es tracta d’un McDonnell Douglas F/A-18 Hornet, també nord-americà. Ambdues imatges són força impressionants.

Com a nota curiosa, comentar que el núvol blanc que s’aprecia sobretot a la segona imatge és ocasionat, segons la Viquipèdia, per la singularitat de Prandtl-Glauert. Si hi ha molta humitat a l’aire i un objecte ultrapassa els mencionats 1.225 km/h, la pressió experimenta una variació extrema que pot provocar la condensació de l’aire que hi ha al voltant de l'objecte.

El ‘Photoshop’ dels anys 60

2009-06-29T09:25:00.001+02:00

Ahir em va arribar un e-mail amb un interessant arxiu adjunt: un àlbum de cromos de la temporada 1964-65 de la Lliga espanyola de futbol. Si hi voleu fer un cop d’ull, el teniu aquí penjat.

La cosa que més m’ha cridat l’atenció de la col·lecció de cromos –deixant de banda els curiosos looks d’alguns futbolistes– és el fet de constatar que als 60, els fotomuntatges ja eren presents en el món del futbol. Tal com passa avui dia, vaja. Vegeu, si no, la pàgina de l’àlbum dedicada al RCD Espanyol (RCD Español, en aquella època). A veure si hi trobeu res d’estrany.

[Clic damunt la imatge per a veure-la ampliada]

Què? No? No hi veieu res d’anormal en la darrera filera de futbolistes? Vejam si ampliem el cap de Di Stéfano i el seu company de la dreta…

Hmmmm….segur que és en Di Stéfano aquest home groguenc? O n’és una rèplica en versió capgròs, com aquells que acompanyen els gegants a les festes majors? Si comparem el seu cap amb el del senyor Rodilla, de la seva dreta, la cosa esdevé gairebé de circ. Així doncs, o bé Di Stéfano és un capgròs de tres parells de nassos, o bé es tracta d’un fotomuntatge com una catedral.

Vegem, per a sortir de dubtes, una altra foto d’en Di Stéfano a l’any 1963, tot just quan va fitxar per l’Espanyol.

Com veiem –a part de ser un judes venut i avingut a participar amb la dictadura, tot deixant-nos amb el cul a l’aire per anar-se’n a jugar al club del desgraciat del Generalísimo– el paio sembla força normal. No sembla pas groc i té el cap proporcionadet i tot. La imatge que il·lustra la seva entrada a la Viquipèdia ho corrobora.

No hi ha dubte, doncs. Ens trobem davant d’uns dels primers fotomuntatges futbolístics de la història. Un retalla-enganxa totalment literal, sense parar-se a mirar grandàries ni proporcionalitats. Malgrat la manca de les eines adients, trobo que potser s’hi haurien pogut escarrassar un pèl més.

‘Yahooygan’ recopila preguntes i respostes absurdes

2009-06-28T22:03:00.001+02:00

Suposo que molts i moltes de vosaltres coneixeu “Yahoo!Respuestas” (no hi ha versió en català), un servei 2.0 que ens permet de “penjar” una pregunta, qualsevol, per a que els usuaris ens la responguin. Els mateixos usuaris voten aquella resposta que creuen més encertada i d’aquesta manera aconseguim resoldre el nostre dubte –si més no, aquesta és la idea. Doncs si coneixeu el servei, i sabeu, més o menys, què és un hoygan, probablement ja intuïu què redimonis és això de Yahooygan.

Es tracta d’un web, també 2.0, que intenta recopilar les preguntes i/o les respostes més inversemblants, absurdes o ridícules (parides, òbviament, per hoygans) que hom pot trobar-se navegant per Yahoo!Respuestas. El següent vídeo –narrat per l’inconfusible Loquendo– ho explica de manera brillant i divertida.

I és que realment, si feu un volt per Yahooygan, us espantareu de les imbecil·litats que arriba a preguntar la gent.

Via | Blogoff

Efecte òptic: l’espiral de dos colors

2009-06-25T21:26:00.001+02:00

Per Internet hi circulen un munt d’efectes òptics, però aquest que veureu ara és dels millors que he vist. Les línies gruixudes de l’espiral que hi ha a continuació semblen de tres colors diferents, però en realitat només hi ha dos colors, verd i rosa. No hi ha blau.

Increïble, però cert. Si ho voleu comprovar, deseu la imatge i obriu-la amb Photoshop o similars. No hi trobareu pas el blau. Les línies gruixudes que semblen blaves són en realitat verdes, com les que efectivament semblen verdes (codi de color #00FF96, per a ser exactes). Les altres línies gruixudes que semblen roses, són roses. Aquí teniu els dos colors:

A Microsiervos, que és on he vist l’efecte, expliquen que el secret està en les línies més finetes, que “giren” en sentit contrari a les altres, i que enganyen el nostre cervell perquè van canviant de color.

Via | Microsiervos

Àpats de vertigen

2009-06-24T14:49:00.001+02:00

“Dinner in the sky” és una iniciativa que permet fer qualsevol àpat o fins i tot unes copes, penjats, literalment, a uns 50 metres d’alçada. A la peculiar taula voladora hi caben fins a 22 comensals, sense comptar els dos cambrers que serveixen el menjar. A més a més, si ho desitgem, també podem ambientar la vetllada amb un cantant i un pianista, ubicats en una altra plataforma suspesa en l’aire, prop de la nostra taula.

Les imatges, extretes del web oficial, són certament espectaculars.

La panoràmica que hom ha de tenir d’allà penjant ha de ser quelcom impressionant. “És un esdeveniment únic. Pensat per a tothom qui desitgi transformar un àpat o una reunió corrent en un moment màgic que deixarà impressionats els seus convidats”, expliquen al web oficial. I tant que els deixarà impressionats! Sobretot si n’hi ha cap que tingui vertigen!

Per cert, del preu que s’ha de pagar per això, no se’n sap res. Tanmateix, barat, no fa pinta de ser-ho.

Via | No puedo creer que lo hayan inventado

Continuarem provant-ho

2009-06-08T08:33:00.002+02:00

“El fracàs no és una opció. És un privilegi reservat per a qui, almenys, ho intenta.”

Aquesta frase, que acabo de llegir a Microsiervos –i que diuen que l’han llegida “por ahí”– combina perfectament amb aquella altra que diu:

“L’única batalla perduda és la que s'abandona.”

En fi, que me’n vaig cap a estudiar. Ànims a tothom qui es trobi igual!

Si la tecnologia continua evolucionant…

2009-04-26T15:29:00.001+02:00

Fa un parell de dies us vaig posar un curiós vídeo promocional de Visa, en el qual es jugava amb la idea que la tecnologia hagués parat d’evolucionar fa 20 anys. Avui, us proposo just el contrari. Quina influència tindrà la tecnologia, segons Microsoft, en la futura vida quotidiana de les persones?

[A glimpse ahead. Youtube, 5 minuts i 49 segons. Disponible (i recomanat) en HQ]

Si el futur que ens espera és la meitat de vistós i de pragmàtic del que es veu al vídeo –amb pantalletes i vidres tàctils per tot arreu– la cosa pinta, si més no, entretinguda.

Via | VidaDigital

“Empollar” fa 100 anys

2009-04-26T13:29:00.001+02:00

“Com cada any per aquest temps, comença ara l’obsessionant angoixa dels

exàmens. Falten una mica més de vint dies perquè comencin.

No hi ha més remei. S’ha d’empollar. (Aquesta paraula és una de les més horribles del lèxic estudiantil). Em llevo de bon matí i em saturo de cafè. L’assignatura de don Magí Fàbregues –Procedimientos Judiciales– em fa una por terrible. N’estic gairebé peix.

De vegades, a la nit, em desperto excitat pensant que em preguntaran una cosa concreta i determinada i que em consta absolutament que no sé. Somniar que hom s’examina és de les coses més tristes i tronades que en aquest món es poden fer.”

Josep Pla a ‘El Quadern Gris’ el dia 24 d’abril de 1919.

No deixa de ser curiós que el mateix Josep Pla experimentés, fa cent anys, la mateixa amarga sensació que tantíssimes persones avui dia. De fet, si canviem “Procedimientos Judiciales” per “Dret Processal del Treball”, en conec un que podria subscriure gairebé tota la resta del text.

“Personas” et vesteix el Firefox

2009-04-25T10:18:00.001+02:00

Si sou d’aquelles persones més escèptiques i encara us resistiu a creure que realment el Firefox aquest sigui tan útil i maco com el pinten, potser aquesta vistosa extensió us ajudarà a fer el pas definitiu cap el navegador estrella de Mozilla. Si, per contra, sou d’aquells que –com jo mateix– ja fa anys que el fa servir, de ben segur que també us atraurà força aquest complement, anomenat “Personas” i creat per la mateixa gent de Mozilla.

I què fa el Personas? Doncs com que diuen que una imatge val més que mil paraules…

(Feu click damunt les imatges per a veure-les més grans)

Aquí tenim l’aspecte del Firefox normal i corrent:

I aquí el tenim amb algunes modificacions fetes per “Personas”:

Aquest tema es diu "Groovy Blue"

Aquest altre “Paint Splat"

Aquest és el "Cosmic"

(Nota: Les imatges apareixen lleugerament borroses la zona dels marcadors, però no és efecte del “Personas” sinó de la meva poca traça amb el Photoshop)

Si us ha agradat el que heu vist i voleu aconseguir aquesta vistosa extensió, només cal que accediu –a través del Firefox, òbviament– a la web de “Personas”, feu click al botonet verd que diu “Get personas for Firefox – Free”, instal·leu el complement, i reinicieu el navegador. Ara, a través del menú “Eines > Firefox for Personas”, o bé a través de la petita icona d’una guineu que apareix a la cantonada inferior esquerra, podreu escollir el “vestit” que més us agradi.

Que bonic que queda, no?

Si l’evolució tecnològica s’hagués aturat fa 20 anys…

2009-04-24T13:42:00.001+02:00

[Youtube, 1 minut i 1 segon. Disponible en HQ]

Curiós vídeo promocional de Visa. Intenta reflectir com seria el món si la tecnologia hagués deixat d’evolucionar fa temps. (El que no acabo d’entendre és això de poder parlar pel carrer amb un telèfon fix. Quin embolic de cables, no?).

Via | Microsiervos

La Barcelona de ‘The Wheelman’

2009-04-09T11:21:00.003+02:00

Ja havia comentat alguna vegada, via Twitter, que la Barcelona que dibuixa el polèmic videojoc “The Wheelman” no em semblava pas massa fidel a la realitat. Avui, després de veure aquest vídeo a VidaDigital, els dubtes se m’han aclarit definitivament: l’única cosa veritablement barcelonina que apareix al joc són els monuments i alguns carrers; l’essència de la quotidianitat –amb la majoria de veus amb accent llatinoamericà quan parlen en castellà i frases tan absurdes com ara “será una maravilla tener un papa catalán” (WTF!)– no ha sabut ésser mínimament captada ni plasmada als carrers de la ciutat virtual.

Això sí, si més no, hi ha alguna frase divertida com ara “Como no queda ningún Mundo Deportivo, va y me intenta vender el Marca”, i també alguna de real, com ara quan els Mossos d’Esquadra exclamen: “Si és necessari, usarem la força!”. És hora de fugir cametes ajudeu-me!

‘Yawnlog’: Quantes hores dorms?

2009-03-31T13:39:00.002+02:00

Arriba l’eina estadística definitiva per a tots aquells insomnes discontinus que gairebé mai no aconseguim dormir les hores necessàries. Moltes vegades ens quedem curts –massa vegades– i com a conseqüència d’això, òbviament, altres vegades ens passem de llarg a causa de la “son acumulada”. Lògicament, el rendiment diari amb un bon munt d’hores d’insomni acumulades no és gaire bo. Però, quan és que dormim malament? ¿Hi ha mesos, setmanes o dies durant els quals som més propensos a quedar-nos enganxats als llençols o és impossible establir una relació entre el calendari i el fet de dormir malament? Aquests dubtes –i poqueta cosa més– els podrem aclarir amb l’ajuda de Yawnlog.

Es tracta d’una mena de xarxa social (no us preocupeu, el vostre perfil no ha d’ésser públic obligatòriament) en la qual, previ registre gratuït, podrem introduir el nombre d’hores que creiem que hauríem de dormir diàriament per “trobar-nos bé” (hem de procurar ésser sincers; tothom es troba bé si dorm 12 hores, però segurament amb 7 o 8 ja n’hi ha prou). Una vegada fet això, Yawnlog ens permet d’introduir, dia a dia, el nombre d’hores que hem dormit, tot indicant la franja horària del son, així com l’estat en què ens trobem després d’haver dormit les esmentades hores –a escollir entre pèssim, cansat, bé, descansat o sereníssim– i una petita nota de caràcter lliure. A partir d’aquí, la curiosa eina anirà elaborant estadístiques sobre la mitjana d’hores dormides diàriament, setmanalment, mensualment, sobre els dies que menys hem dormit, les hores de son acumulades per setmana, etcètera, etcètera, etcètera. Resumint, que si resulta que us adoneu que, curiosament, tots els dijous dormiu una mitjana de quatre hores, potser vol dir que hauríeu de deixar de sortir de festa entre setmana, o bé fer campana sistemàticament a classe tots els divendres al matí…

Una estadística de dues nits

Via | BitsCatalans

L’home invisible

2009-03-27T15:03:00.001+01:00

En Lutz és un sense-sostre de Düsseldorf (Alemanya) que dia a dia es passejava pels carrers intentant vendre el “Fifty-fifty”, un diari que proporciona ajudes econòmiques a persones com en Lutz –i que vindria a ésser com “La Farola” que es ven (o es venia) pels nostres carrers. Fart de sentir-se ignorat –talment com si fos invisible– per una gran part de les persones integrants d’aquesta societat tan avançada i democratitzada en què vivim, el peculiar sense-sostre decidí provar un petit truc, amb l’ajuda d’una càmera de vídeo i un projector:

[Youtube, 1 minut i 36 segons]

El resultat de l’experiment, tal com s’explica al vídeo: una extensa cobertura de televisió i premsa, tan regional com nacional, i tots els exemplars del “Fifty-fifty” que havia de vendre en Lutz, esgotats.

Com som!

Via | Alt1040

“Deixa que t’ho miri al Google”

2009-03-17T15:02:00.001+01:00

Si estàs tip d’haver de fer servir el conegut cercador per a resoldre dubtes existencials –del tipus “saps com puc passar un pdf a Word?”, o “saps d’on puc baixar-me ‘Lost’ ?”– als vostres amics, coneguts o familiars, segurament us farà servei aquesta atípica plana web: “Deixa que et busqui això a Google”. Es tracta d’un estrany clon de Google que en inserir el que volem buscar, ens retorna un enllaç a una pàgina en què es mostra quin és el procediment que hom ha de seguir per buscar quelcom al cercador. Així, quan passem l’enllaç a qui ens ha demanat, a part dels resultats, comprovarà que tampoc no era pas tan difícil fer-ho tot sol.

Certament curiós. Tanmateix, dubto de la seva utilitat, car, normalment, aquelles persones que solen demanar ajuda per a una cosa tan senzilla que poden trobar a Google, no crec que entenguin pas quin és el doble sentit de l’enllaç “educatiu”. Si més no, ho podem provar, a veure què passa…

Enllaç | Deixa que et busqui això a Google

Via | ElGeek

Escriure

2009-03-04T11:52:00.001+01:00

“Generalment se sent dir que quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. La virginitat de les «quartel·les» –aquesta és la paraula que Josep Carner proposa per anomenar aquesta classe de papers– encara menys. El que en posar-nos a escriure perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans d’expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrdues de virginitat irreparables. No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure.”

Un encertadíssima anotació que he vist a l’entrada d’avui del Bloc del Quadern Gris d’en Josep Pla. Descriu una sensació que de ben segur que haureu sentit més d’una vegada, en intentar plasmar en paraules una idea presumiblement senzilla –no cal ni parlar-ne, si és complicada.

De bones i males accions

2009-02-25T16:47:00.001+01:00

“Una de les coses més tèrboles, desconcertants i desagradables de la vida és constatar que a gairebé tots ens apassiona més una mala acció divertida que una bona acció avorrida.”

Una curiosa i encertadíssima cita de l’entrada “d’avui”, 25 de febrer del 1919, al Bloc del Quadern Gris d’en Josep Pla.

Necessites un problema?

2009-02-19T11:27:00.001+01:00

“Ets feliç? Vius de forma totalment contenta i despreocupada? Què avorrit pot arribar a ser això! El que et manca són contrasts. És evident que necessites problemes per a resoldre.”

Aquesta és la curiosa filosofia dels creadors de Needaproblem.com, una web dedicada única i exclusivament a vendre problemes a tothom qui els “necessiti”.

Suposo que a la gran majoria de mortals que llegiu aquest humil bloc no us atraurà en absolut aquesta curiosa i problemàtica oferta, car, per desgràcia, el que molts voldríem és aconseguir precisament una absència total de problemes. Dissortadament, la vida, “per defecte”, ja ens en proporciona uns quants, de problemes –i gratis. De tota manera, per si us interessa, aquí teniu la llista de preus (en dòlars) que, òbviament, augmenten depenent de com de complicat sigui el problema que hom desitgi adquirir…

“1 $ – Problema trivial

5 $ – Problema senzill

50 $ – Problema normal

500 $ – Problema difícil

5000 $ – Problema gairebé insolucionable”

També cal destacar l’opció de regalar a un problema a un amic, sempre i quan l’amic sigui una mica freak o visqui als móns de Yupi; si no, el problema –el veritable problema– el tindrem amb ell.

Via | Microsiervos

La teoria dels sis graus de separació

2009-02-18T15:01:00.001+01:00

“Una persona a la Terra està connectada amb qualsevol altre persona del Món, a través d’una cadena de coneguts de no més de cinc intermediaris (sis enllaços)”

Això és el que diu la curiosa teoria dels sis graus de separació que, a priori, pot semblar considerablement irracional perquè significaria que a través de tan sols cinc coneguts i coneguts dels meus coneguts, puc arribar, per exemple, a Osama Bin Laden o a Barack Obama.

I això no és tan sols una llegenda urbana o quelcom similar, no us penseu. Segons sembla, la teoria té la seva llavor en l’any 1967, quan el psicòleg Stanley Milgram realitzà un experiment anomenat “Món menut”, que consistí en fer arribar 150 cartes a 150 ciutadans nord-americans a l’atzar, demanant-los que fessin arribar la carta en qüestió a un ciutadà de Boston de qui se sabia el nom però no l’adreça. Com ho havien de fer? Doncs enviant la missiva a un conegut seu que, pel que fos, pensessin que tenia alguna possibilitat de conèixer el senyor de Boston. Segons expliquen a El Periódico de Catalunya, al cap d’uns quants dies, el senyor de Boston començà a rebre les primeres cartes.

Més de 30 anys més tard, el 1998, el sociòleg Duncan J. Watts i el doctor en matemàtiques Steven Strogatz, amb l’ajuda dels ordinadors, aprofundiren en l’estudi de Milgram i publicaren el model teòric que explicaria l’existència d’aquest món menut.

Ja més recentment, a l’agost del 2008, uns investigadors de Microsoft tornaven a ratificar la curiosa teoria després d’analitzar prop de 30.000 milions d’e-mails. Els investigadors del gegant informàtic, a més, filen una mica més prim i asseguren que el grau d’unió entre una persona i qualsevol altre és de “com a molt 6.6 graus”.

No sé vosaltres, però jo trobo que tot això frega els límits de la ciència-ficció. 6 graus –o 6.6, en qualsevol cas– és una distància notablement “curta” que no acabo de veure clara. Tanmateix, avui dia, amb l’època 2.0 que estem vivint, potser tot plegat no és tan exagerat. Al capdavall, per arribar a una persona tan hipotèticament llunyana com el Dalai Lama, només em cal fer un cop d’ull al Twitter…

Marcar les diferències

2009-02-16T16:46:00.001+01:00

“Si penses que ets massa poca cosa com per marcar les diferències, prova a dormir amb un mosquit a l’habitació”

L’original i ben parida cita del dia, al twitter del Dalai Lama.